L’AURORA I EL ROMANÇ DE CEC BENISSER

 

Els cants oblidats del nostre poble

 

 

El Rosari de l’Aurora, també anomenat Auroras és una de les manifestacions més singulars de la religiositat popular hispànica. Consisteix en la recitació cantada del rosari a les primeres hores del dia, sovint pels carrers del poble, com a pregària col·lectiva d’elogi i súplica a la Mare de Déu. Aquest fenomen combina tres dimensions essencials: la pregària mariana, la música popular religiosa i la sociabilitat comunitària. Els seus cants, d’una bellesa senzilla i profunda, constitueixen una de les expressions més autèntiques de la fe feta cultura. Des del segle XVII fins als nostres dies, confraries i germandats d’aurorers han mantingut viva aquesta tradició en nombroses localitats d’Espanya. A les terres valencianes ocupa un lloc privilegiat en aquesta geografia espiritual, tant per la continuïtat de la pràctica com per la riquesa del seu repertori musical, que integra elements del cant gregorià, la polifonia popular i la melodia modal mediterrània.  [1]

El Rosari de l’Aurora té el seu origen en la difusió del rosari com a oració mariana universal promoguda per l’Orde dels Predicadors (dominics) al segle XVI. Amb el pas del temps, la devoció es popularitzà fora dels temples i adoptà formes processonals. A finals del segle XVII, en nombroses ciutats i pobles de Castella, Aragó i València, s’organitzaren confraries del Sant Rosari de l’Aurora, que recorrien els carrers al trenc d’alba resant i cantant misteris, estrofes i salutacions a la Mare de Déu. L’Aurora tenia així un doble sentit: espiritual (l’arribada de la llum com a símbol de Crist ressuscitat i de Maria, “aurora del món nou”) i comunitari, ja que els fidels s’unien per iniciar el dia amb oració i fraternitat. Des del punt de vista musical, els cants de l’aurora constitueixen un gènere propi dins la música devocional popular. La seua estructura respon a un esquema litànic i repetitiu, pensat per a la participació de tot el grup de fidels.  Els cants solen dividir-se en tres parts:  Invocació inicial o despertador, que anuncia l’inici del rosari (“A la Mare de Déu cantem”, “Desperteu-vos, germans fidels”).  Cants dels misteris, amb estrofes dedicades a cadascun dels misteris del rosari, intercalant l’Ave Maria o el Glòria Patri.  Cants finals, sovint en forma d’agraïment o comiat (“Ací s’acaba el rosari”, “Cantem a la Reina del Cel”.  [2]

20: Rondalla popular a Benissa, principis de segle XX

 

Les melodies es basen en modes eclesiàstics antics (dòric, mixolidi) i es caracteritzen per una tessitura mitjana, una línia melòdica sil·làbica i l’ús freqüent del recitatiu tonal, que permet adaptar el text amb llibertat.  En molts casos, les melodies procedeixen del cant pla o del cant de processó, adaptades a l’ús popular. Altres vegades, s’incorporen elements propis de la cançó tradicional valenciana (intervals de tercera major, cadències de quintes, ús de bordons o “baix continu” vocal). Els aurorers canten normalment a una sola veu, encara que en algunes zones s’han documentat versions a dues o tres veus, amb respostes o contracants. El timbre col·lectiu i l’ús de reverberació natural dels carrers donen a l’aurora un caràcter de mística popular coral. Al llarg dels segles XVIII i XIX, el Rosari de l’Aurora es consolidà com una pràctica habitual en tot el territori espanyol.  [3]

A Castella i Lleó, s’han conservat cants d’aurora en Burgos, Valladolid i Zamora, amb melodies monòdiques de clara filiació gregoriana.  En Aragó, la tradició està viva a Calataiud, Tarazona i Saragossa, on les confraries de l’Aurora conserven repertoris pròpis i interpretacions polifòniques. A Múrcia, els “auroros” de la Vega Media (especialment a Las Torres de Cotillas, Molina de Segura o Mula) formen part d’un moviment encara actiu, amb associacions federades que mantenen un extens cançoner.  A Catalunya, els rosaris de l’aurora tenen una llarga tradició urbana (Barcelona, Igualada, Manresa), i s’han publicat Goigs i Cants de l’Aurora amb notació moderna i polifonia coral. 

Aquestes variants comparteixen un mateix nucli espiritual i formal, però cada regió ha adaptat els cants a la seua llengua, modalitat musical i context social. El País Valencià ofereix un dels conjunts més rics i diversos de rosaris d’aurora de tota la península. La seua presència es documenta des del segle XVIII, vinculada a les confraries del Rosari i a les congregacions dominicanes establertes en les principals ciutats (València, Xàtiva, Alacant, Oriola, Alcoi, Gandia, etc.). Cada població ha desenvolupat el seu propi repertori, sovint transmès oralment. Els aurorers o cantadors del rosari eixien abans de l’alba pels carrers, portant fanals o farolets, i recorrien les cases dels germans de la confraria. Els cants valencians solen començar amb un despertador en compàs ternari, amb accent folklòric, seguit de les estrofes dedicades als misteris, alternant-se amb el res del rosari. Entre els exemples més coneguts destaquen: Els Cants de l’Aurora d’Alcoi, de gran tradició coral. Les Auroras de Gandia i d’Ontinyent, recollides per musicòlegs locals.[4]

Els cants valencians presenten un predomini de les tonalitats majors, encara que es conserven exemples modals en re i sol. Les frases són breus, amb finals cadencials sobre la tònica i ús reiterat del bordó vocal o instrumental.  El contracant o veu segona habitual en algunes confraries com les d’Alcoi o Cocentaina mostra una senzillesa harmònica pròxima al moviment coral de les bandes populars. A diferència dels goigs, els cants de l’aurora posseeixen un caràcter processional i dinàmic: la música acompanya el moviment, i el ritme del caminar determina la mètrica i la duració de les frases.  A les comarques meridionals (Vega Baixa, Alacant, Benissa, Oriola), el Rosari de l’Aurora s’ha mantingut com una institució viva. Les confraries solen reunir-se setmanalment o en temps d’Advent i Quaresma, i els seus cants combinen el valencià i el castellà, amb textos de sabor popular i melodies de gran emoció.[5]

A Benissa, per exemple, els aurorers cantaven cada any durant el mes d’octubre un rosari processional que culmina davant de la Basílica de la Puríssima Xiqueta. Són espais de convivència i transmissió intergeneracional, on la fe esdevé cant i comunitat. El component musical és inseparable del ritme vital del poble: la veu col·lectiva que desperta el dia, anunciant l’esperança. En les últimes dècades, diverses entitats i institucions (com l’Institut Valencià de Cultura o la Federació d’Auroros de la Comunitat Valenciana) han impulsat la recuperació patrimonial d’aquests cants. S’han enregistrat discs, publicat cançoners i celebrat trobades anuals d’aurorers, en què cada grup interpreta el seu repertori tradicional. Des del punt de vista musicològic, els cants de l’aurora constitueixen un camp d’estudi privilegiat per a analitzar la transició entre el cant pla litúrgic i la cançó religiosa popular. Els seus trets modals, la seua organització coral i el seu ús del temps musical; ritmes lents, alternança de solista i cor, els converteixen en una forma viva de patrimoni immaterial. [6]

El Rosari de l’Aurora és molt més que una pràctica devocional: és un gènere musical i espiritual arrelat en la identitat col·lectiva dels pobles. El seu llenguatge melòdic senzill, la seua poesia directa i el seu sentit coral fan d’aquesta tradició un pont entre la litúrgia i la vida quotidiana. Al País Valencià, les Auroras representen una expressió madura d’aquesta simbiosi entre fe i cultura. La seua continuïtat fins als nostres dies, la varietat melòdica dels seus repertoris i la fidelitat dels aurorers que cada matinada posen veu a la pregària, fan d’aquest fenomen un tresor del patrimoni sonor valencià. Preservar-lo no significa únicament conservar unes melodies, sinó mantindre viva una manera d’entendre la fe com a cant compartit. Com a símbol d’esperança i comunió, el Rosari de l’Aurora continua despertant els cors abans que el sol, recordant com deien els antics aurorers que “mentre hi haja qui cante a Maria, mai no s’apagarà la llum de l’aurora”. Actualment, en el poble de Benissa ha quedat oblidada en la seua totalitat, les generacions més velles del poble parlen que aquesta tradició va tindré el seu trencament original abans de la Guerra Civil, entre els anys 40 i 50. En els anys 90, el retor Guillermo va consolidar una retornada d’aquesta tradició amb èxit durant uns anys. Després, va tornar a desaparèixer fins l’aparició de la música en l’arxiu parroquial i la seua història en diferents llibres derivats de les festes del poble. [7]

L’aurora de Benissa, segons les fonts consultades, es celebrava en el mes d’Octubre, el divendres sant, el dia de Nadal i el dia d’any nou. En el primer cas, era celebrada amb motiu de la festivitat de la Mare de Deu del Roser que tenia capella al costat de l’ajuntament vell o actual Casal dels Joves. La localització exacta era el terreny que ocupa el supermercat Boira, aquesta capella era custodiada per la seua pròpia confraria fins la seua desaparició. En aquesta festivitat és celebrava l’aurora per despertar al poble per a l’oració del rosari i buscar un donatiu per a la confraria. Abans de l’eixida del sol, l’aurora caminava pel poble i segons les entrevistes als més majors, algunes vegades els propis veins es queixaven de les hores de celebració per despertar abans d’hora a tota la població, possible motiu de desaparició de l’acte. En la resta de festivitats s’utilitzava per a despertar als més remolons amb una alegre melodia de rondalla i preparar la festivitat amb una oració matinera. La seua organització era totalment imporvisada i custodiada per aficinats al cant del poble com Anita “el mantero” o Anita “la cantaora” i Moragues, luthier de professió. Ells organitzaven o col.laboraven en iniciatives musicals del poble com els cors de l’esglesia, les aurores, la banda de música, el cor de nadal, entre altres. En resum, l’aurora era com una espècie de diana religiosa de les grans festivitats de les parròquies. També, a banda de les dianes apareixen altres generes matiners com les aurores populars instrumentals com el cas de la població de Parcent, les dianes florejades i l’aurora com és el cas de Callosa d’en Sarrià o les pròpies albaes del cant d’estil valencià.  Encara que segons les fonts orals havia un grup de cincs músics que acompanyaven la diana, entre ells instruments de percussió i vent metall/fusta. Altres poblacions veines com el poble de Calp, ha perdut la tradició però va quedar recollit el cant de l’aurora en el cançoner de la Província d’Alacant de Salvador Seguí. [8]

21: Cor infantil dirigit per Anita “la cantaora”. Entre les xiquetes està Teresa Moragues.

 

En Benissa, com em dit abans, el moment especial de l’aurora era la festivitat de la Mare de Deu del Roser, dins de les tempores de petició i acció de gràcies. Aquesta comitiva de gent eixia a fer l’aurora els quatre diumenges del mes d’octubre des de la seua ermita en l’actual Canto del Bot (c/ Francisco Sendra) fins l’església vella de Sant Pere. En aquesta església tenien en propietat un altar i sepultura pròpia per als seus confrares. Durant el rosari de l’aurora, la comitiva anava encapçalada per un bombo que va incloure en els anys vint un clarinet i un trombó. Suposadament, segons la gent entrevistada, en els any quaranta és va perdre aquesta practica. Pot ser, per l’estat en ruïnes de l’església i la seua posterior crema en la Guerra Civil van devaluar la confraria i la pròpia festa. A més, la pròpia ermita va ser venuda i la cofraria va desaparèixer.[9]

En els anys noranta, mossen Guillermo va organitzar una recuperació de l’aurora conjuntament amb musics i aficionats al cant popular del poble. Aquesta inicitativa va durar un parell d’anys als anys noranta. Aquest grup estava composat per Teresa Moragues, Josefina i la germana, Pepin Flores, Abrosio, Jaume i Paco “La Parra” amb l’acordeo, entre altres. D’aquest últim músic, en l’arxiu parroquial és conserva la música d’una melòdia d’aurora amb estil polifònic per a instruments de tecla. Aquesta iniciatvia anava acompanya d’una creixen rondalla popular del poble que va arribar a fer un concert l’any 92 en EEUU i la gravació d’un CD.

---

[1] Carles Valls Gregori: «Els cants de l’aurora de la Vall» en, La Vall d’Uixò, ed. Revista Arqueològica de la Vall d’Uixò, 2012; Carles Valls Gregori: «L’Aurora de Borriana» en Burisana, Borriana, , 2012; Norberto López Núñez: Los auroros en la region de Muria. Estudio etnomusicológico y analisis del modo de aprendizaje de su canto., Murica, Hermandad de Nuestra Señora del Rosario, 2017; Salvador Martínez García: Folklore y creación popular musical, op. cit.

[2] Salvador Martínez García: Folklore y creación popular musical, op. cit.; Norberto López Núñez: Los auroros en la region de Muria. Estudio etnomusicológico y analisis del modo de aprendizaje de su canto., op. cit.; Carles Valls Gregori: «L’Aurora de Borriana», op. cit.; Carles Valls Gregori: «Els cants de l’aurora de la Vall», op. cit.

[3] Salvador Martínez García: Folklore y creación popular musical, op. cit.; Norberto López Núñez: Los auroros en la region de Muria. Estudio etnomusicológico y analisis del modo de aprendizaje de su canto., op. cit.; Jaume Ayats, Juanma Ferrando i Ester Llop: El cant i les melodies tradicionals dels goigs. De la mediterrania fins a Amèrica i Les Filipines., op. cit.

[4] Norberto López Núñez: Los auroros en la region de Muria. Estudio etnomusicológico y analisis del modo de aprendizaje de su canto., op. cit.; Carles Valls Gregori: «L’Aurora de Borriana», op. cit.; Carles Valls Gregori: «Els cants de l’aurora de la Vall», op. cit.

[5] Carles Valls Gregori: «Els cants de l’aurora de la Vall», op. cit.; Carles Valls Gregori: «L’Aurora de Borriana», op. cit.; Norberto López Núñez: Los auroros en la region de Muria. Estudio etnomusicológico y analisis del modo de aprendizaje de su canto., op. cit.; Salvador Martínez García: Folklore y creación popular musical, op. cit.

[6] Carles Valls Gregori: «L’Aurora de Borriana», op. cit.; Carles Valls Gregori: «Els cants de l’aurora de la Vall», op. cit.

[7] Carles Valls Gregori: «Els cants de l’aurora de la Vall», op. cit.; Carles Valls Gregori: «L’Aurora de Borriana», op. cit.

[8] Cardona Ivars, Joan Josep: Una canya badada, op. cit.; Cardona Ivars, Joan Josep: L’any fester de Benissa, op. cit.; Cardona Ivars, Joan Josep: Història de la parròquia de Benissa, op. cit.

[9] Cardona Ivars, Joan Josep: Història de la parròquia de Benissa, op. cit.; Cardona Ivars, Joan Josep: Una canya badada, op. cit.; Cardona Ivars, Joan Josep: L’any fester de Benissa, op. cit.