Música de vent. El repertori de banda dedicat al poble de Benissa (Llibret de Santa Cecilia SLMB, 2025)

 

MÚSICA DE VENT

EL REPERTORI DE BANDA DEDICAT AL POBLE DE BENISSA

Per Quico Llopis Ivars

 

Quan parlem de repertori musical, artistes i figures destacades pareix que tot ens porta cap a les grans ciutats i grans nuclis desenvolupats del món occidental. De fet, pareix que la resta del món dedicava el seu temps a treballar i no morir en l’intent d’existir. Això és totalment fals. La música estava en tots els llocs i classes socials. El principi d'historiografia lineal i el relat dels seus creadors alemanys ens ha portat a oblidar el nostre passat per centrar-nos en figures com Mozart, Beethoven, Debussy, Ravel, Txaikovsky, Shostakovich o el grup dels cinc amb Balákirev, Cui, Músorgski, Rimski-Kórsakov i Borodín, entre altres. Evitant mencionar a compositors com el castellà Tomàs Luis de Victoria que va ser referent en la seua època en tota Europa, l'internacional valencià Martin i Soler o el basc Juan de Arriaga, conegut com el Mozart espanyol.  La coincidència que prova la veracitat del nostre relat ve justificada pels llibres generals de música: tots els compositors que destaquen en la història lineal de la música són francesos, alemanys o russos. No és una coincidència, ells van inventar un sistema de documentació històrica en els segles XIX-XX per poder dominar la història i enaltir el seu nacionalisme, tan de moda en el segle passat.

A Benissa, gràcies a la bonança de la pansa i la creació de la primera banda de música, proliferà la creació d’obres dedicades a benissers, compostes per benissers o artistes llogats per ells fins als nostres dies. Benissa passava de ser un poble xicotet de quatre carrers i una plaça a un lloc pròsper, a una localitat que ampliava el seu nucli amb fàbriques i noves cases que justificaven una creixent població. Quan les coses van bé, la cultura serveix a la societat per a enaltir el seu estatus; i tot el contrari, quan van malament és la cultura la que primer sofreix el declivi. Dins d’aquesta creixent demanda la música ajudava a contar històries del poble, música que acompanyava moments del poble o música per descriure llocs del poble. El gènere més cultivat en la nostra terra ha sigut el pasdoble, però trobem marxes de processó, obres per a piano, poemes simfònics, marxes mores i cristianes. En alguna rara ocasió s’ha compost obres per a orgue o gèneres com el Foxtrot i Charleston o altres músiques “modernes” de l’època. Dit tot açò, contarem la història del nostre repertori musical de banda propi i comentarem la seua història.

Un dels títols més coneguts pels músics antics del poble amb una història molt peculiar són els pasdobles taurins Aromas de Benissa i Monteverde, compost pel mestre Manuel Tomás Saldaña. Aquest músic d’origen desconegut, però possiblement callosí, segons les cròniques, va ser adoptat pel poble abans i després de la guerra civil dirigint la nostra banda i escola. Va ser molt estimant per la societat d’aquell moment i fruit d’aquell amor van nàixer aquests dos pasdobles. Aromas de Benissa és un pasdoble amb aire taurí, compost en una època en què la màxima representació de l’èxit era l’ofici de torero. Aquesta peça està dedicada a Antonio Bou, natural de Massanassa i casat a Benissa, o més conegut com a Marxena. I ací no acaba la història, ja que aquest conegut home tenia una destil·leria i els seus licors amb herbes autòctones eren coneguts per tota la comarca. A més, les visites i l’amistat amb el cantant de flamenc Antonio Marchena a la seua casa familiar del poble per ajudar a vendre aquells productes li donaren peu al seu malnom.

1: Banda de Benissa, l’any 1919. El meu rebesavi Juan Bta. Ivars Cabrera en l'última fila amb el clarinet, el tercer començant per la dreta.

 

Com calia esperar, els dos pasdobles taurins guarden una estreta història perquè l’origen és l’afició i els somnis d’un apoderat taurí i una jove promesa del toreig. Un relat d’aventures impossibles. El pasdoble taurí Monteverde va ser escrit pel mestre Tomás i dedicat a Paquito de la Mallà. Una jove promesa amb un somni, un jove que no va poder dedicar-se al toreig, però va deixar una bonica història de poble, d’esforç i col·lectivitat veïnal per ajudar a complir un objectiu en un context de pobresa i humilitat que feia quasi impossible la seua realització. El vell relat conta que, un jove del poble volia torejar en la plaça de bous d’Ondara i Xàbia, Marxena va fer d’apoderat d’aquell jove i buscaren al mestre Tomas per fer-li un pasdoble. Aquell jove vivia a la Mallà Verda, necessitava un nom amb solera i va ser batejat com “Monteverde” pels veïns fent al·lusió a la seua partida. Una música que va sonar el dia de la seua posada en escena al tossal de l’Asil Vell i una plaça amb carros improvisada per provar la valia del jove. Al remat, la cosa no va quedar molt bé, però ho tornaren a intentar a la plaça de bous desapareguda de Xàbia sense millor resultat. La carrera va durar poc, però va deixar una bonica història. L’afició al cant flamenc, als bous i als licors van donar peu a dos pasdobles que romanen escrits en paper manuscrit esperant la seua posada en escena. Dos pasdobles que recorden l’estret vincle entre la natura i el poble. Dos pasdobles que ara mateix estan tornant a la vida amb un intens treball d’arranjament i adaptació a les noves tecnologies per un servidor. 

Un altre pasdoble desaparegut és el pasdoble Viva Benissa del mestre Manuel Muñoz, un regal del director de la banda per la seua gran estima a la seua gent. Aquest pasdoble sols conserva el seu guió de direcció i no ens consta la seua història, però està a les portes de tornar a sonar amb un poc d’esforç per part d’aquest humil escriptor. Per altra banda, velles partitures soltes ens donen a entendre que va existir un altre pasdoble anomenat El Solitario de Bernia sense autoria en les particel·les conservades que a causa del seu mal estat no poden ser interpretades en la seua originalitat.

El músic i mestre José Bertomeu, més conegut per la gent del poble com Pepe La Maca, ens va deixar un ampli repertori musical dedicat al nostre poble. Músic de la vella escola, músic educat com els músic de poble, músic i llaurador. L’home que va estar al costat de la banda, dirigint i educant en l’escola als seus músics molts anys en moments delicats i no tan delicats que necessitaven un especial esforç per continuar sempre avant. Una personalitat que nosaltres com a músics actuals de la banda hem d’honrar i transmetre la seua memòria. Un llegat per dignificar el treball d’aquelles persones que pel dia treballaven al camp o eren artesans d’un poble i a les nits feien banda. Una banda que ara compta amb gent professional gràcies a les infraestructures socials i físiques que ells van crear. La pregunta serà sempre la mateixa, com el repertori d’un músic tan rellevant del poble pot caure sense poder evitar-ho en l’oblit? En primer lloc, el seu pasdoble l’Aficionat que narra amb línies senzilles i autodidactes dedicades a un amic. Altres pasdobles com Abril 1954, Pepe La Rosa, Abanicos de España, Verde Esperanza, Calp Vell i la marxa cristiana Llauradors de Benissa. També, l’Himne de Benissa i la marxa de processó A la Puríssima Xiqueta.

Un altre cas d’oblit ha sigut la Marcha de los Martires de Juan Blasco Català, marxa de processó dedicada als sacerdots i franciscans assassinats en la guerra civil: Francisco Sendra, Diego Ivars i Pedro de Benissa. Una marxa que mai ha sigut interpretada, marginada en el seu moment per polítiques internes i roman escrita amb paper manuscrit fins als nostres dies. Una altra curiositat és la marxa militar Juan José escrita per Juan Blanco Català.

Ben entrats en el segle XXI, amb l’assentament social de les festes de Moros i Cristians des de l’any 1976, el repertori musical dedicat al poble canvia de gènere. El pasdoble típic de la segona meitat del segle XX passa a marxes festeres, tant mores com cristianes. Música tan benissera com Frau El Templari i Belén, de Pere Molina, que van ser regalades per la mateixa família l’any de les seues respectives capitanies; Filà Beduines de Jesús Ufano; Sharquies ’97 de J. Ripoll; Els Califes i Zairenyes de Javier Santacreu; Taifes de Benissa de Federico Sanz;  Bereberes de Benissa d’Antonio Carrillos; Filà Pirates i Capitana del Mar d’Ernesto Garcia; Bayt Lahm de Vicent Coleto; Sharquies per Azael Tormo; i Forques i Vares de Mario Roig. Totes elles dedicades a filaes del poble o a algun dels seus membres pels seus càrrecs en la festa.

I finalment, quatre pasdobles més moderns que han estat escrits per Josep Cano amb El Rápido, dedicat al músic benisser Juan Ivars; Moisés Ferrer amb Pere Bigot i Quart Diumenge d’Abril; i l’última incorporació al llistat han sigut els pasdobles del Concurs del 50 aniversari de la festa de Moros i Cristians de Benissa, entre els quals resultà guanyador l’escrit per Pere Molines, Jubileu. Per altra banda, la incorporació dels arranjaments de xaranga realitzats per la Xaranga l’Espardenya que han dignificat aquesta jove formació social fins als nostres dies al llarg de tots els pobles que han visitat amb la seua música.

2: Banda de Benissa, l’any 1955. El meu avi José Ivars Mollà en l'última fila amb el clarinet, el tercer començant per la dreta.

A banda, trobem manifestacions artístiques musicals amb altres instruments com el piano en mans de músics professionals i compositors benissers, trobem una part de la seua carrera dedicada a l’orquestració. És el cas del terratinent Ricardo Benavent Feliu i alumne de Justo Fuster dins del cercle artístic de València, reconegut com un prestigiós pianista i crític musical. Entre les moltes obres, trobem una missa a dos veus dedicada a la Puríssima Xiqueta. També és el cas del pianista Francisco Capó Cabrera, benisser alumne d’Enrique Granados que va acabar en els cercles artístics de Madrid com a prestigiós pianista i compositor de l’Himne de la Puríssima Xiqueta i l’Himne de desagravi. I, per altra banda, fora del país va arribar Fra. Gustavino com a organista de la Catedral de l’Havana abans de tornar a la seua vellea al convent dels franciscans. Més recentment, la música contemporània ens porta molta riquesa al poble com el repertori del compositor i director Javier Santacreu per a conjunts de corda i els arranjaments del bateria Quique Ramírez amb el seu grup personal de jazz. Tot un món musical on Benissa i els seus músics continuen treballant sense descans per oferir la seua millor música al món. 

Totes aquestes persones ens demostren que la música naix en tots els llocs Tant ella com els músics han de ser respectats i recordats. Persones que venen de grans ciutats o altres que venen de pobles senzills, bona música que naix de molt d’esforç personal per donar-se a conéixer i aparéixer en un món cada vegada més intens. La cultura és un bé poc valorat entre la societat i nosaltres tenim el deure d’esforçar-nos per dignificar-la, tant el músic de valorar-se com la resta de la societat, per donar-li el valor que mereix un treball tan digne com qualsevol altra professió sense mirar la pesseta. A més, la cultura dignifica i dona sentit a les nostres vides perquè ella és el motor de la nostra societat: cine, teatre, literatura, comèdia, música, etc. Com deia Milan Kundera en els seus assajos sobre sociologia, “La cultura és la memòria del poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, el mode de pensar i de viure”.

3: Banda de Benissa, l’any 1975. El meu pare José Llopis Sendra davant amb el bombo.