AMB L’ÀNIMA ENTRE RODERES. La “Volta en Carro”, l’estiu dels carreters

AMB L’ÀNIMA ENTRE RODERES

La “Volta en Carro”, l’estiu dels carreters

Hi ha coses que només tornen quan arriba la calor. L’olor de la terra seca després del reg, les ombres allargades dels riuraus en caure la vesprada, els sopars al carrer i aquella estranya sensació que el temps, durant uns mesos, pareix caminar més a poc a poc. A les terres valencianes, especialment entre les comarques de la Marina, l’arribada de l’estiu anuncia també una altra cosa: el temps de viure i reviure la Volta en Carro. Quan els carros reprenen el camí davall el sol de l’estiu, entre el so de les ferradures i el cruixir de la fusta, no sols avancen animals i carreters; avancen també records, identitats i una cultura popular que es va resistir a quedar soterrada sota la modernitat.

No és només una festa ni únicament una desfilada de carros. És una manera de tornar a mirar el paisatge amb els ulls dels nostres iaios. De recordar quan els camins eren artèries de vida i no simples carreteres, quan el ritme del dia el marcava el pas dels animals i quan un carro carregat de mercaderies podia unir pobles, famílies i economies senceres. La Volta en Carro és, en certa manera, un viatge sentimental col·lectiu: una al·legoria viva d’un món agrícola que es va negar a desaparéixer. La Volta en Carro va representar molt més que una activitat festiva. Va ser, probablement, el gran salvavides per a l’afició al cavall agrícola valencià en un moment crític de transformació social. Durant el segle XX, especialment a partir de la industrialització de mitjan segle, la mecanització del camp va anar desplaçant progressivament la tracció animal. El cavall, la mula o el matxo van deixar de ser imprescindibles per al treball agrícola i, amb ells, pareixia condemnat a desaparéixer tot un univers cultural de coneixements, llenguatges i formes de vida.

1: El meu iaio i mon pare, Pepe i José Llopis "Benavent", Volta en Carro de 1988

A les terres de València i Castelló, el tir i arrossegament havia ajudat a mantindre viva part d’aquella afició. Les competicions van preservar el contacte amb el cavall i van mantindre una xarxa d’aficionats vinculats al món agrícola. No obstant això, en moltes zones d’Alacant la realitat havia sigut diferent. Com han mostrat testimonis i entrevistes, ni les antigues proves agrícoles ni el posterior esport del tir i arrossegament van arrelar amb força, i la industrialització va acabar marginant quasi per complet la cultura de la tracció animal. Així i tot, durant la dècada de 1970 començaren a sorgir algunes iniciatives en localitats com Pego o Dénia, impulsades per persones connectades amb l’àmbit agrícola valencià. Aquelles primeres experiències van sembrar una llavor. La gran transformació arribaria poc després, quan una idea aparentment senzilla acabaria unint carreters de les tres províncies valencianes.

2: Els meus amics i jo amb el mateix carro en la 30a Volta en Carro, 2017.

En 1986, el veí de Benissa Miguel Crespo, conegut com a “Catxapí”, va iniciar una ronda de contactes per tota la Marina Alta buscant famílies de carreters i persones que encara conservaren l’amor pels carros i els cavalls agrícoles. En la seua ment habitava una idea tan nostàlgica com revolucionària: retornar als camins la imatge dels carros dels nostres majors. No es tractava d’una simple exhibició folklòrica. El projecte aspirava a recrear simbòlicament les antigues rutes de tragineria valenciana, la ruta de la pansa, de la sal o de la llana i retornar al paisatge una estampa que durant segles havia format part de la vida quotidiana.

A l’estiu de 1987, aquell somni es feia realitat amb la primera Volta en Carro de la Marina Alta. Una trentena de carros i prop d’un centenar de cavalleries es reuniren a Benissa per a iniciar una ruta que travessaria pobles de tota la comarca i de la Marina Baixa: Teulada, Benitatxell, Xàbia, Dénia, Pego, Tàrbena, Callosa d’en Sarrià, la Nucia, Finestrat, Benidorm, Altea, Calp o Moraira, entre molts altres. La imatge degué resultar poderosa: llargues files de carros avançant per pobles i carreteres, campanes, guarniments lluents, veïns eixint als balcons i a les places per a contemplar com un fragment del passat tornava a fer-se present. L’èxit va ser immediat. Aquella primera experiència demostrà que encara existia una comunitat latent de carreters i aficionats al cavall agrícola. La Volta en Carro es convertí ràpidament en un espai de convivència intergeneracional, on veterans i jóvens compartien coneixements, experiències i una mateixa passió.

En els anys següents, l’organització, amb figures com Pepe Ganxo de Gata de Gorgos, Voro Planata d’Alfafar, Jeroni Pinet de Tàrbena, Ximo Morera de Pego, Salvador l’Estudiant d’Altea o Juan el Catxapet de Pedreguer, consolidà un autèntic moviment cultural. La cronologia de les voltes reflectix una ambició creixent: entre 1987 i 1990 la ruta va recórrer la Marina Alta i la Marina Baixa; en 1991 s’endinsà en el Comtat, l’Alcoià i l’Alacantí; en 1992 aconseguí recórrer tota la Comunitat Valenciana i reunir carreters valencians a Albaida; posteriorment arribaria a les tres províncies, d’Oriola a Vinaròs, i fins i tot traspassaria fronteres simbòliques amb viatges a Eivissa, Formentera, Pamplona o el Camí de Santiago. Més enllà de les rutes, la gran victòria de la Volta en Carro va ser social. Va connectar un món dispers. Carreters de Castelló, València i Alacant començaren a reconéixer-se com a part d’una mateixa cultura.

3: El meu iaio en la famosa pujada d’Altea, any 1989

Potser el llegat més valuós de la Volta en Carro no es mesura en quilòmetres recorreguts, sinó en relacions humanes construïdes. En un moment de globalització accelerada i profund canvi rural, la Volta actuà com un espai de transmissió generacional. Jóvens que mai havien conegut el treball agrícola descobriren el llenguatge dels guarniments, la paciència del maneig animal i el valor d’un patrimoni que pareixia condemnat a desaparéixer. D’aquella convivència entre majors i jóvens sorgiren nombroses penyes i associacions: Penya El Carro de Benissa, El Tiraset de Xàbia, La Riata de Cullera, Arre de Llíria, El Estribo d’Onda o Genets i Carreters de la Vall d’Uixó, entre moltes altres. A més, la Volta en Carro es convertí en un atractiu cultural i turístic de primer orde. Ajuntaments, diputacions, entitats financeres i negocis locals col·laboraren amb un esdeveniment que omplia places i carrers, atraient visitants i revitalitzant econòmicament els municipis.

Per això, encara hui, quan arriba l’estiu, hi ha qui espera la Volta en Carro com qui espera una visita antiga. No sols per admirar la bellesa dels animals o dels carros, sinó perquè, durant uns dies, el món pareix recuperar un ritme més humà. La Volta en Carro ens recorda que el progrés no sempre ha de significar oblit. Que un poble també es construïx des de la memòria compartida. I que existixen tradicions que no sobreviuen únicament per nostàlgia, sinó perquè continuen tenint sentit. Quan els carros tornen als camins valencians, no tornen només els cavalls. Torna una manera d’entendre la vida. Torna el paisatge emocional dels nostres iaios. I, durant uns dies, el passat deixa de ser un record per a convertir-se de nou en camí.

En un temps marcat per la immediatesa, on les distàncies pareixen reduir-se i les relacions humanes es tornen cada vegada més fugisseres, la Volta en Carro amaga una ensenyança silenciosa. Ens convida a detindre’ns, a mirar arrere sense por i a comprendre que la modernitat no té per què construir-se sobre les ruïnes de la memòria. La història de la Volta en Carro demostra que les tradicions només sobreviuen quan una comunitat decidix donar-los un nou significat. No va ser un simple intent de conservar el passat, sinó un acte col·lectiu de resistència cultural: hòmens i dones que van entendre que preservar el món del cavall agrícola valencià significava també preservar una manera de relacionar-se amb el territori, amb els animals i entre les persones. Potser ahí residix el seu vertader llegat. En haver convertit un ofici en patrimoni, un record en convivència i una afició en identitat compartida. Perquè, mentre existisquen camins per recórrer, mans disposades a sostindre les regnes i noves generacions capaces d’emocionar-se en escoltar el so de les ferradures sobre l’asfalt, la Volta en Carro continuarà recordant-nos una cosa essencial: que hi ha arrels que no lliguen, sinó que ajuden a no perdre el rumb.