La nostàlgia prefabricada: èxit creatiu o reciclatge industrial?

 

La nostàlgia prefabricada;

 èxit creatiu o reciclatge industrial?

Quico Llopis

En els últims anys, la indústria musical sembla haver trobat una fórmula infal·lible: rescatar èxits del passat, afegir-los una base electrònica o urbana contemporània, i rellançar-los com si foren novetats. El resultat, en molts casos, lidera llistes de reproducció globals i acumula milions d’escoltes en plataformes digitals. Però darrere d’aquest fenomen apareix una pregunta incòmoda: estem vivint una nova era creativ o simplement una sofisticada repetició, aprofitant el canvi generacional. La lògica sembla clara: prendre una melodia o estructura ja provada i consumida amb èxit, adaptar-la als codis sonors actuals com bases de reggaeton, sintetitzadors, ritmes trap i distribuir-la massivament per masmedia com youtube, Spoti o altres amb un sòl tema (ni album, ni presentació, ni tour). Per a les noves generacions, que no van viure el context original d’eixes cançons, el producte resulta fresc. Per a qui sí que ho va fer, el fenomen pot resultar més pròxim al déjà vu que a la innovació.

Exemples no en falten. En 2019, Daddy Yankee va arrasar amb Con Calma, una reinterpretació directa de Informer (1993) de Snow. Anys abans, Don Omar ja havia recorregut a esta fórmula amb Dile (2003), evocant l’essència de La Noche de Joe Arroyo, o amb Taboo (2010), basada en Llorando se fue de Los Kjarkas. Més recentment, artistes com Maria Becerra amb Bobo (inspirada en No Scrubs de TLC), o Bad Bunny amb reinterpretacions com NuevaYol i altres temes amb repertori de El Gran Combo de Puerto Rico, han consolidat esta tendència com una norma més que com una excepció. 

Dins de la reflexió humana, podem observar aquest fet com un homenatge o una falta de creativitat. Els defensors d’esta pràctica argumenten que la música sempre ha sigut intertextual, que el mostreig (sampling) i la reinterpretació formen part de la seua evolució natural. I és cert: el hip-hop va nàixer sobre fragments reciclats, i molts gèneres tradicionals s’han construït a partir de variacions de patrons previs. No obstant això, la crítica apareix quan esta pràctica deixa de ser un recurs creatiu per a convertir-se en un model de negoci dominant. La diferència entre inspiració i dependència és subtil, però significativa. Què ocorre quan la indústria prioritza allò reconeixible per damunt de lo nou? Artistes com Dua Lipa han sigut assenyalats en debats semblants per la forta influència retro en les seues produccions, mentre figures com Nathy Peluso juguen amb referències del passat des d’una perspectiva més interpretativa. 

La línia entre homenatge i reciclatge industrial es torna difusa. Però no tan lluny també trobem aquest fet en casa amb grups i cançons com Aspencat amb les seues influencies a DUB INC amb els ritmes de vents d'Herència a l'album del grup francés Hors Controle, el caràcter musical de ZOO tan càracteristic de SEEED i l'interpretació del tema Let's Go to Work de Electro Delux Big Band en els seus directes, la reversió de Camins entre ZOO i Obrint Pas, els ritmes de dolçaina tradicional d'Enric Girones als temes d'Obrint Pas, les mil versions de la Malaguenya de Barxeta i els Cants de Batre de Pep Gimeno, la reversió del cant dels maulets entre AL TALL i Obrint Pas, la cançó Lucky reversionada per Abril baix el nom Afortunada o el pròpi disc REVERSIONS de Jonatan Penalba, entre altres. Aquestos temes o influències, van ser molt improtants o han segut molt improtants en el desenvolupament, la fama i la repercusió de la vida d'aquestos artistes. 

El paper de les xarxes i l’algoritme accelera l'arribada o l'evolució dels músics a productes. Les modes i la velocitat de les xarxes premien més als gestors que al propi artista. No es pot entendre este fenomen sense considerar l’ecosistema digital. Plataformes com TikTok o Spotify premien la immediatesa, la familiaritat i la viralitat. Una cançó que “sona coneguda” té més probabilitats d’enganxar en pocs segons, un factor clau en l’economia de l’atenció. Ací és on entra l’algoritme: detecta patrons d’èxit i els replica. Si una estructura funciona, es repetix. Si un sample genera engagement, es multiplica. La música deixa de ser únicament una expressió artística per a convertir-se en un producte optimitzat per a mètriques. L'arribada d'un objectiu principal capitalista i consumidor per davant de la creació esporàdica i la connectivitat entre l'obra, el context i la societat. 

Un altre aspecte preocupant és la progressiva desaparició de certs rols tradicionals: bandes, arranjadors, músics de sessió. La producció musical contemporània, altament digitalitzada, permet crear hits des d’un ordinador portàtil. Això democratitza l’accés, sí, però també concentra el poder en grans productores capaces de modelar tendències globals. En este context, apareixen crítiques cap a la formació musical d’algunes figures actuals, percebudes més com a “rostres” que com a creadors integrals. La imatge, la marca personal i la presència en xarxes poden pesar tant o més que la capacitat compositiva. No és difícil observar les bandes o grups actuals i els grups de dècades passades, les formacions estan reduint-se amb l'introducció de la tecnologia. Ara és possible crear una banda gegant, previament gravada, i un ordenador t'ho reproduix en directe amb una excel.lent qualitat musical. El fenomen de la imporvisació i el directe ha desaparegut perquè estem pillats per la màquina. Pot ser, els artistes cada vegada saben menys de música i més de moda o xarxes socials. La màgia musical s'ha convertit en un producte controlat que et venen com a màgia o millor dit "una experiencia". 

Des d’una perspectiva més estructural, este fenomen es pot interpretar com una conseqüència lògica del sistema econòmic capitalista, globaltizat i cultura express. En un mercat globalitzat, on l’objectiu és maximitzar beneficis i minimitzar riscos, apostar per fórmules ja provades resulta més segur que invertir en propostes originals. La música, com altres productes culturals, se sotmet així a una lògica de consum ràpid: cançons dissenyades per a ser escoltades intensament durant unes setmanes i després reemplaçades per la següent tendència. En este cicle, la profunditat artística pot quedar relegada. I si, ni la música indi o moviment valencià és salva dels sistema general. Pot ser, em arribat a tindre una cultura tan homogènia que no busca remoure sentiments sinó remoure dines i, pitjor, l'ego de l'artista per parlar en públic. 

Seria injust afirmar que la innovació ha desaparegut completament. Sempre existixen artistes que trenquen motles, que experimenten i arrisquen. Però la pregunta clau és si el sistema els afavorix o els margina. Milers de músics amb talent lluiten per trobar un espai en una indústria dominada per grans noms i estratègies de màrqueting massiu. La visibilitat no sempre està lligada al mèrit, sinó a la capacitat d’encaixar en un model predefinit. La reversionització d’èxits del passat no és, en si mateixa, un problema. Pot ser una eina creativa valuosa, un pont entre generacions. El problema apareix quan es convertix en norma, quan la repetició substituïx l’exploració.

La pregunta no és si estes cançons funcionen, clarament ho fan, sinó quin tipus de cultura musical estem construint. Una basada en la reinterpretació constant d’allò ja conegut? O una que encara deixa espai per a l’inesperat? En un món on la tecnologia i l’algoritme semblen tindre l’última paraula, potser el veritable acte revolucionari siga, simplement, crear alguna cosa nova. Pensar en el desenvolupament normal d'un artista per mèrtis pròpis té una cronologia prou més llarga, ens fa pensar que les figures del món musical actual tenen un equip més capitalista, basat en l'ego i el narcisime estilístic. Que busca l'èxit per davant de tot i no el musical. Cadascú que traga les seues conclusions, les meues estan sustentades amb la meua tragectòria de vida, tant personal amb 31 anys de vida, com professional després de cumplir 15 anys tocant com a músic de carrer, 10 anys com a mestre de música, gravar cinc albums amb diferents formacions musicals, esciure dos llibres i portar tres permits a la meua feina professional.