Reconstrucció d'un músic desaparegut, Ricardo Benavent i Feliu

 

La memòria col·lectiva, un escut contra l’oblit del temps

Un llibre que rescatar de l’oblit a Ricardo Benavent Feliu i Paulina de Ibarra Blasco

 

Quico Llopis Ivars

 

En aquest article vull avançar el contingut del meu llibre guanyador del Premi 25 d’Abril en el camp d’investigació 2023 i titulat Ricardo Benavent i Feliu (1848-1929), aproximació històrica i anàlisi de la seua obra composada per a piano.

Tradicionalment, la nostra societat ha contat històries de personatges destacats del poble per engrandir el sentiment patri. Històries transitòries de generació en generació que van creant una base oral històrica de dades del poble. Aquest fet conserva entre moltes altres coses la consciència de grup social, una forma tradicional de crear una història comuna entre tots per fer-nos partícips d’un grup social anomenat “Benissa”. Entre la nostra memòria col·lectiva trobem noms molt coneguts per les seues històries com Pere Bigot, Dolores Piera, Francisco de Asís Cabrera o “el Capità Cabrera”, les famílies Torres - Orduña o els Feliu, les senyoretes d’Andrés, Pepe “la Maca”, Bernat Capó, els riberers, les estisoradores, les Cases de la Por, el castellet de la Solana, la Roca de la Salve, La Puríssima Xiqueta, entre moltes altres. Totes i tots ells tenen en el seu comú haver representat el nostre poble arreu del món. Han fet poble i han fet gran a la seua gent. I com bé deia Vicent Andrés Estelles, aquesta és la consciencia de no ser res sinó s’es poble.

En aquest punt de la meua història, ressona dins del cap un nom conegut i a l’hora desconegut per a totes i tots. Un nom que va representar els pobles de Benissa i Teulada per la València i l’Espanya del segle XIX i XX. Un nom que va presumir del seu poble matern i va apostar per viure en ell. Un personatge que va contraure matrimoni amb una senyoreta provinent d’Elx i tots junts, crearen la seua llar en el poble de Benissa. Testimoni d’aquell amor per la seua terra, va quedar la seua casa deshabitada per la impossibilitat de crear una família que continuaria el vell llinatge. Un amor transformat en escriptura i música, cultura i foment d’una forma nova de pensar dins dels cànons artístics de la seua època. Una parella injustament esborrada pel temps de la nostra memòria que gràcies a la meua investigació i els Premis 25 d’Abril tornen a nosaltres. Ells són el músic i escriptor Ricardo Benavent Feliu i l’escriptora Paulina de Ibarra Blasco.

Viatgem en el temps i anem cap al segle XIX, aquest segle està caracteritzat per la modernització i els avanços en la societat. Benissa està experimentat un creixement notable gràcies a la explotació i exportació del Moscatell. L’època daurada de la pansa ajudarà a moltes famílies a viure millor i altres a enriquir-se amb les seues grans explotacions agrícoles com a negoci. Entre les grans famílies de l’oligarquia rural de Benissa trobem els Feliu i entre les netes del cacic i polític Joaquin Feliu Orduña trobem a Rita Feliu i Conca. Ella contraurà matrimoni amb un jove advocat provinent de la família de senyorets de Quatretonda anomenat Joan Baptista Benavent i Pastor. Aquest jove era net del gran cacic i polític Jose Benavent i Osca. Aquest matrimoni viurà una temporada al poble de Benissa, mentre el jove Benavent serà alcalde del poble durant dos anys i després marxaran a València on naix el seu únic fill, Ricardo.

 

1: Ricardo i Paulina al pati de la seua casa de Benissa

 

Ricardo creix dins d’una família benestant amb totes les comoditats d’una ciutat cosmopolita com era la València del segle XIX. L’economia familiar està basada en l’explotació agrícola de les terres de Benissa, Teulada i Quatretonda. A més, el seu pare treballava d’advocat a València i la seua mare estava al càrrec de la educació en el primogènit. El xiquet rep una bona educació tant en el camp de les ciències com el cultural, estudia en la Universitat de València Dret i en el Conservatori de València baix la tutela del pianista amb més renom de la ciutat, Justo Fuster. En aquella època forma part de l’aula amb Roberto Segura, Arturo Lliberós i José Valls. Juntament amb Lliberós, comença a realitzar recitals públics donant-se fama a la seua persona com a gran intèrpret amb el piano dins de les tertúlies de la ciutat. No trobem referències seues de joventud en el poble de Benissa ni Quatretonda però al conservar les seues terres familiars i observar els pagament d’impostos pel carruatge tenim constància de les seues anades i tornades al poble. El jove destaca per les seues interpretacions pianístiques en els cercles culturals de València i el control del repertori clàssic del piano. Comença a sonar el seu nom i entaula amistats amb altres músics del moment com Manuel Peyró o Jose Espí. I en algun moment de la seua joventut, dins dels cercles socials coneix a Paulina de Ibarra i Blasco, provinent d’una gran família d’Elx i interessada per la cultura i les arts. L’amor esclatà entre els dos joves artistes però la família de Ricardo és va negar al seu matrimoni.

Els seu pare conscient de la fama de Ricardo amb el piano, va fer un pacte amb el seu fill per canviar el seus sentiments i traure’l de València. El pacte era un llarg viatge per tota Espanya i Europa, oferint recitals de piano de les grans figures de la música com Beethoven i Mozart. Per contra, a la tornada no contrauria matrimoni i agafaria el relleu del treball familiar. En la seua estada a Alemanya va perfeccionar la seua tècnica i va ampliar el repertori dels seus concerts amb compositors de la talla de Beethoven, deixant constància d'això Anton Mansch i Adolf Ecksteins en les anotacions biogràfiques en el llibre El Mundo Intel·lectual. Galeria de Contemporaneos en el terreno de las artes y las ciencias en el terreny d’arts i ciències. A més, Ricardo escriurà un diari sobre tots els llocs que visita on destacarà la seua gran memòria descriptiva i publicarà baix el nom Un paseo por Europa central y meridional. A la seua tornada, desobeint el pacte amb el seu pare i entaulant una baralla familiar, contraurà matrimoni amb Paulina. El jove matrimoni estableix la seua residencia entre la gran ciutat i el poble en el carrer Verge dels Desamparats, on està l’antiga vivenda familiar del músic. No exercirà mai l’ofici d’advocat però gestionarà les terres heretades de la familiar entre els pobles de Benissa i Teulada, no tinguent constància d’altres llocs en eixe moment ni posteriorment en altres poblacions. Les terres conegudes de l’artista eren el tros amb casa de Fantaxat, el tros amb casa del Conquet, el tros sense casa de Bellita, el tros amb casa de la Costa de Teulada, el tros amb casa de Tabaira i la casa palau de Benissa. 

Paulina de Ibarra i Blasco va nàixer a Elx l’any 1845 dins de l'últim terç del segle XIX. Paulina va escriure en la segona dècada del segle XX amb el pseudònim de Narcíso del Prado en diferents publicacions. Dona profundament catòlica, va fer de la defensa de la religió el seu tema predilecte. Entre el seu recull d’articles i llibres trobem infinitat de títols com La Mujer Católica, La Lealtad, El Correo, Rosas y Espinas, entre altres. En 1910 va publicar a València una obra teatral de 55 pàgines titulada Un puñado de serpentinas. Cuadrito de costumbres Regionales. En 1917, 21 articles de premsa van ser publicats amb el títol de Articulos Morales. En 1918, va publicar en la mateixa impremta un volum titulat Costas y Paisajes de la Marina de Alicante amb descripcions de Xàbia, Moraira, Benissa, Fontilles, Altea, Benidorm, la Vila Joiosa, Busot i Alacant. Va col·laborar també amb el setmanari tradicionalista il·licità La Defensa, dirigit per José Pascual Urbán. Els articles apareixien publicats en les revistes del moment com Iris, revista d’Alacant, i La Alhambra, revista de Granada. En l’any 1918, el Centre de Cultura Valenciana la va nombrar directora baix el seu nom corresponent, Paulina de Ibarra de Benavent escriptora de Benissa.

En les memòries de Peydró, dins del capítol dedicat a Ricardo Benavent, ens dona una descripció d’aquestes jornades i com Ricardo Benavent era l’admiració d’aquell grup de gent. En aquelles vetllades intel·lectuals, realitzades a la casa de l’alcoià José Espí a la Plaça del Princep Alfons, estableix amistat amb Manuel Penella, Salvador Giner, Eduardo Ximénez, José Fornet, José Jordá. Amancio Amorós, Agustín Payá, entre altres. També, oferia concerts a duo, piano i armonium, en la Reial Societat Econòmica amb Jose Espí o José Mª Úbeda entre els anys 1872 i 1886. Entre aquells anys també va estar en la plantilla de directors amb Salvador Giner, Roberto Segura, Manuel Coronado, José Valls i José Bellver. En l’any 1875, l’Ateneu crea la denominada Comissió de Música Sagrada i forma part d’aquest grup de 13 homes dirigits pel canonge Roque Chabás. Per altra banda, mantenia bones relacions d’amistad amb Tomas Bretón, Isaac Albeniz, Oscar Esplà, Lopez Chavarri, Camille Saint-Saëns, entre altres. Testimonis d’aquestes admiracions apareixen dedicatòries d’autors com Saint-Saëns i Fastenrath en les futures publicacions artístiques del music.

Ricardo Benavent, després d'una vida artística activa en la seua joventut dins la societat del s. XIX com artista musical, va deixar tota vida publica dins de l’àmbit pianístic per oferir treballs escrits sobre musica i diferents arts artístiques, molts d’aquestos treballs seran assajos d’opinió. Les obres que va realitzar en la seua etapa adulta, casat amb Paulina de Ibarra, amb estances periòdiques entre Benissa i València foren les següents; La obra de Wagner. Estudio crítico; Haydn, Mozart y Beethoven: su personalidad y desarrollo de su actividad en todas las distintas esferas del arte músico; Un paseo por Europa  central y meridional; El Arte. Consideraciones estéticas sobre las Bellas Artes en general y especialmente sobre la música; Las catedrales de España principales (románicas y góticas). Ensayo crítico y descriptivo; Historia crítico-filosófica del Arte Arquitectónico desde las civilizaciones más remotas hasta la presente y en su continua evolución.

Reconegut en la seua època madura com a gran crític musical y escriptor per les figures del seu temps, va publicar articles en revistes regionals i nacionals elogiades per  artistes nacionals e internacionals com Bretón, Chavarry, C. Saint-Saëns o Fastenrath. A més, destaca també fora de la seua disciplina musical amb l’arquitectònica, el historiador Vicent Lampérez i l’arquitecte Antonio Martorell enaltiren la seua obra Las Catedrales de España. També, destaca com a bon orador amb conferències i discursos. La més famosa segons el Baró de Alcahalí, José Ruiz de Lihory,  la realitzada en la societat econòmica de València l'any 1893. Va ingresar en la Asociación de Escritores y Artistas de Madrid, al Centro de Cultura de Valencia i a la Academia General de Ciencia, Bellas letras y Nobles Artes de Córdoba. Treballs premiats amb honors i distincions.  Algunes d’elles foren des del Govern de Sagasta, professor numerari del Conservatori de València, soci honorífic del Circulo Valenciano en 1870, l'acadèmia general de ciències, belles lletres i nobles arts de Còrdova li va concedir en 1907 el títol d'Acadèmic i la medalla concedida per Lo Rat Penat. També, va ser nombrat director artista en el centre de cultura valenciana, ara Real Acadèmia de Cultura Valenciana, sent presentat per Francisco Martínez Martínez. A tot això ha de sumar la seua col·laboració en premsa, principalment en el Butlletí Musical, publicat a València a partir de 1892. Al principi amb periodicitat mensual i després quinzenal. El nom de Ricardo Benavent figurava en l'encapçalament de cada número, esmentat el primer dins de la llista de col·laboradors permanents de la publicació. El 30 de novembre de 1873 Ricardo Benavent va pronunciar un discurs en la Societat Econòmica d'Amics del País de València sota el títol “música clàssica”, que seria publicat més tard en el setmanari El Arte de Madrid (nº16, de 18-01-1874). En 1921 va ingresar com a director d’art en l’Ateneu Musical de Valencia conjuntament amb Eduardo López Chavarri, Vicente Ripolles i Amancio Ortega.

Se li atribueixen obres conegudes com Perludeo y Romanza sin palabras; Sombras y luz; Felicidad (Andante de estilo clásico); Scherzo; Flor de Azhar (Vals brillante); Rondo para piano; varias melodías de salón; dos misas a la Patrona de Benissa la Puríssima Xiqueta, Salutaris i Eterno Genitor. De totes aquestes obres musicals anomenades per els seus amics i després de una llarga investigació per tots los fons i arxius relacionats directament amb la figura de Ricardo Benavent Feliu, hem trobat Flor de Azhar (Vals brillante); obra dedicada a la seua dona Paulina de Ibarra, i Rondo para piano. També l’exclusiva i inèdita obra dedicada al President de la Societat Econòmica de Valencia Tomàs Trenor; Valencia (pasodoble). A més, l’obra Flor de Azhar (Vals brillante) en format imprès conservada pel propi Lopez Chavarri en el seu fons personal i conservat actualment en la biblioteca valenciana de Sant Miquel.

2: Ricardo, Paulina i els treballadors de la casa de Benissa

Entre els molts treballadors de l’artista en les terres i la casa, agafarà a un home de confiança per administrar totes les seues terres que la vida els portaria a entaular una gran amistat fins la fi dels seus temps. Aquell home i la seua família adoptaria el cognom de l’artista com un malnom per la seua relació d’amistat i proximitat, aquell treballador era José Llopis Ivars “José, el de Benavent”. Aquell home era el meu rebesavi.

El meu rebesavi era administrador general, caser de la casa palau del senyoret de Benavent i arrendatari del tros de Fantaixat. A la planta baixa del palau amb els majestuosos arcs de tosca residia la seua família i estaven les quadres dels animals, la planta superior era la residencia dels senyorets i la resta de cambres per al servici de la casa. Allí va criar conjuntament amb la seua dona Maria els seus quatre fills ; José, Vicent, Joaquin i Maria Teresa. Tal era l’amistat que al nàixer el fill major de Jose, el senyoret Ricardo va voler ser el padrí del xiquet però la resta de família el van persuadir amb entranyes raons En aquella casa senyorial va rebre la noticia de la mort dels senyorets de Benavent a València sense descendència amb la conseqüent herència a nebots llunyans. Allí mateixa va morir ell, deixant el seu càrrec al seu fill major José o més conegut com “Pepe Benavent”.

Repetint la història, el meu iaio Pepe va començar a formar la seua pròpia família amb la filla de Francisco Sendra, “Paco, el del Casino” en el mateix lloc. Pepe i Pepa Elisa de Benavent, entre aquella casa i la casa del tros de Fantaixat, van vore créixer els seus primers dos fills; José i Vicent. Allí van ser testimonis dels saquejos de la casa durant la guerra, el repartiment entre els hereus de les propietats, el declivi de les rentes agrícoles i finalment la venta del patrimoni del music.

 

3: José Llopis Ivars i els seus tres fills: Joaquin, Vicent i José

Ells marxaren, i amb ells tancà la casa al poc de temps. La desaparició total de la figura del matrimoni Benavent, soterrat a València, i la seua caiguda en l’oblit als pobles de Benissa i Teulada era un fet cada vegada més real. Ara bé, la vida ens dona sorpreses d’una manera màgica i involuntària. En aquella família humil va quedar l’emparenta de l’amistat i va quedar una xicoteta herència aferrada a ells. Una llavor que arribat el moment, el temps s’encarregaria de fer ressorgir com un au fènix la figura del matrimoni d’artistes. Un cognom fet mal nom, unes antigues històries de família i un net curiós. La vida s’obri pas, fins i tot, en els llocs més obscurs com l’oblit.

 

 

“Recordar és fàcil per a qui té memòria, olvidar és díficil per a la gent que té cor”

Dedicat a José Crecencio Llopis Ivars, el meu iaio, Pepe “Benavent”