La Belle Époque. Un camí de Benissa a Dénia per l'ambient d'oci musical del segle XIX-XX
La Belle Époque.
(Un camí de Benissa a Dénia per l'ambient d'oci musical del segle XIX-XX)
Quico Llopis Ivars
Aquest període
artístic marcarà la forma d’escoltar i entendre la música, una música dedicada
a extraure les emocions del públic. Moviments que provenen del liberalisme
francès, inspirat en la filosofia britànica, que va durar aproximadament dos
segles. En l’àmbit internacional apareixeran figueres europees com Beethoven
que ha viscut en l’últim terç del segle XVIII i entrat el segle XIX proposa,
junt a altres compositors, evolucionar la musical del moment. Exponents de
l’historia lineal cronològica de la música seran Beethoven, Schubert, Weber,
Mendelssohn, Schuman, Berlioz, Chopin, Liszt i Wagner. A més, s’allargarà amb
el moviment post-romàntic amb altres compositors, alumnes dels personatges
anteriors. Moviment que donaran les seues primeres senyals de vida amb els
escrits de Rosseau amb Confessions i
Wordsworth amb el Lyrical Ballads.[1]
En Espanya, un
moviment que tindrà la seua primera presencia en el país amb l’arribada de
l’assaig de José Cadalso Que es un ensayo de melodrama romántico
dins del moviment neoclàssic i la tesis calderoniana de Schlegel. Aquesta
última obra tindrà la seua repercussió social amb defensors i detractors,
personatges culturals que discutiran la implantació del nou estil dins
del teatre, via d’entrada de l’estil romàntic. En l’àmbit musical apareixen dos
grups de gent; els músics derivats al teatre líric i els músics que s’aferren a
la música instrumental. L’èxit, segons Adolfo Salazar, es del primer grup amb
artistes com Gomis, Carnicer i Saldoni. En l’altre grup, apareixen personatges
destacables com Rodriguez de Ledesma, Pedro Albéniz i Santiago de Masarnáu.[2]
Dins de l’àmbit
de producció musical no trobem molta activitat dins del poble fins a finals de
segle XVIII, llevant de les manifestacions tradicionals de música popular i la
música sacra realitzada dins de l’àmbit religiós provinent de la parròquia de
Sant Pere Apòstol (s. XV) i el Convent – Seminari Menor Franciscà (s. XVII).[1]
Els pobles, amb
l’arribada del segle XIX i l’increment de l’economia de la pansa, fan evolucionar els seus llocs d’oci
mirant a l’Europa burgesa. La comarca de la Marina Alta agafa el reflex de
l’ambient de les tavernes de la ciutat de París, lloc de referència dins la
moda del segle. En aquest temps, apareixen les primeres orquestres
professionals i aficionades per amenitzar els nous locals que s’inauguraven per
al gaudi de la societat. Fins aquest moment en les societats locals, la música
sonava acompanyant les celebracions dins les jornades agrícoles o les
festivitats del poble dins d’un context religiós. Sorgeix l’impuls dins de les
poblacions de crear casinos i programacions per distraure les jornades lliures
de treball que els moviments sindicals havien aconseguit. Arribat eixe moment,
la música, el ball, el teatre o qualsevol activitat d’oci no necessitava estar
acompanyada d’un context festiu sinó la rutina diària de la vida d’un poble.[2]
A finals del
segle XIX, trobem a la Marina Alta una xicoteta varietat d’aquestos negocis que
manejaven l’oci de la comarca. La primera població era la capital portuària de
la comarca per excel·lència, gràcies a l’exportació de la pansa, Dénia. En
aquesta població figuraven als anys 80; un teatre, quatre casinos i quatre
cafès. La competència d’aquesta població residia a Xàbia, altra població
portuària, amb el Casino de la Alianza i dos cafès. A Benissa, on existeix
l’ambient burges de les ciutats portuàries degut a grans famílies
aristocràtiques, tenim la creació de la societat recreativa del Casino de
Benissa i dos cafès; els de Salvador Santacreu i la Viuda de Torres. A més, l’arribada
del segle XX es crearan quatre casinos més associats la societat La Agrícola,
La Musical, La Piña i El Progreso. Amb la finalització i l’arribada del nou
segle s’amplia la llista amb casinos i cafés a El Verger (José Carpi),
Pedreguer (Los tres Amigos, el de Valeriano Fornés i La Unió), Xaló (Cafè de
Blai, Casino Jalonense i el Centro
Intructivo), Parcent (El de Joaquín Martí i el de Francisco Reig), Pego (un
teatre i tres casinos lligats a propietaris agricoles, la societat de caçadors
i la unió mercantil) i Ondara (Casino de José Blasco, el teatre de Francisco
Mestre i els cafès de Ricardo Grustán, Enrique Domenech i Bernardo Ortolà),
entre altres.[3]
Dins d’aquesta
creixent oferta de llocs d’oci, apareixen els primers balls socials amb
actuacions de musics famosos dins l’àmbit comarcal i nacional. En aquest temps,
el prototip de music era un home amb reputació dins del seu poble que rebia
classes particulars, tocava l’orgue a l’església i bons intèrprets amb el
piano, l’harmònium o el violí dins dels cafès. També, els professors de música
educaven a les veus locals per formar xicotetes representacions de sarsuela i
operetes, algunes d’elles acabarien fundant una banda o companyia teatral. En
canvi, el paper de la dona continuava submergit en una discriminació que no la
deixava avançar dins del paper de la música. Les dones provinents de famílies
benestants rebien ensenyament artístic privat i mostraven les seues qualitats
en xicotets grups elitistes. Els instruments que podien tocar també eren determinats;
el piano i l’arpa, també acceptat la guitarra o el violí. En canvi, sofrint la
mateixa discriminació, podia arribar a ser artista però exercint com a
cupletista i ballarina.[4]
Dins d’aquest
llistat de músics locals contemporanis a Ricardo Benavent Feliu trobem Manuel Comes, José Alcayna, Manuel Ferrando,
Francisco Llobell Riera, Jaime Llobell Reduán i Francisco Orquín de Dénia amb
el piano. Altres foren conegudes per l’ interpretació amb l’harmònium; Josefina
i Isabelita Morante, i Anita Campillo, també arpista. A Gata ubiquem a Ricardo
González i Manuel Navarro. A Alcalalí i Xaló, Francisco Chesa i Valero Maurí. A
Benissa, la creació de la primera banda de la comarca amb el mestre Diego
Crespo i el professors de música; Eduardo Bordes i el pianista Francisco Capo.
Aquest últim, traslladat a Madrid per l’increment de la seua fama com intèrpret
fins la guerra civil. En l’àmbit nacional trobem les visites a la comarca
d’artistes com el guitarrista Francisco Tárrega; el tenor Manuel Utor; les
cupletistes i ballarines Raquel Meller, Dora La Cordobesita, Pastora Imperio,
La Goyita, Las Argentinas, Emilia Piñol, La Hesperia, Ida Dermy, Lolita Durán
Teresita Pastor, entre altres. Les sonoritats d’aquestos llocs d’ocí tenien
gran varietat; minué, vals, rigodón, polka, cuplet fins arribar a la revolució
del xarleston i el foxtrot amb gramòfons i pianoles després de la guerra.[5]
A finals del
segle XIX, trobem la formació de la primera banda de música de Benissa amb
l’ajuda del convent franciscà i el music franciscà Diego Crespo Ginestar, l’any
1888 aproximadament. A més, la presencia d’il·lustres escriptors dins del poble
com els germans Cabrera; mossèn Francisco d’Assis Cabrera, capità de l’exèrcit
a l’Habana i creador del diari El
Centinela que va mostrar a la Benissa de primers del segle XIX la riquesa
cultura al poble amb representacions de teatre i sarsuela, gracies al seu propi
mecenatge. El bisbe protestant, escriptor
i germà del capità Cabrera; Juan Bautista Cabrera Ivars, l’organista fra
Antonio Gustavino residit en Milà, Roma i la Catedral de la Habana; traslladat
al Seminari Menor benisser com a professor després de la seua reconstrucció i
aportant la seua visió musical dins de la capella del convent, el compositor i
pianista Francisco Capo Cabrera educat en el centre del mestre Enrique Granados
i traslladat a Madrid pels seus èxits fins la Guerra Civil Espanyola. I
finalment, el pianista i crític musical Ricardo Benavent i Feliu.[6]
En el segle XIX,
l’increment i evolució dels nuclis urbans
a la Marina Alta amb l’economia de la pansa que reflectia l’ambient burgès i
industrial la ciutat portuària de Dènia va crear la moda dels negocis d’oci,
ball i música. Aquests locals oferien molts tipus d’estils que provenien de les
modes europees com el minué, vals, rigodón i la polka. Aquests balls de saló
s’imposaven a la dansa tradicional del moment i el pasdoble que s’interpretava
en les festes de carrer.[7]
A més, la
creació en l’any 1903 del Casino de Benissa amb un ampli saló per a la
representació d’espectacles musicals va fomentar la promoció d’algunes visites
important dins l’àmbit artístic. En aquells anys Benissa rep la visita de
musics amb renom com la intèrpret de bandúrria Remedios Sanchis, el pianista
José María Ferrando i la primitiva banda de musica de Benissa que realitza
actuacions setmanals baix la batuta del director Diego Crespo Ginestar i
Eduardo Bordes. També, l’estança dins de l‘àmbit musical folklòric de la
companyia del cantador flamenc Pepe Marchena, col·laborant amb la industria
benissera de Vicent Bou Vicents, associada a la fabrica nacional de Luis Zabal,
i promocionant la beguda Anís, el Niño Marchena.[8]
El estils que sonaven en l’ambient social rural de la Marina Alta
oscil·laven entre els cants populars, basats en la transmissió oral, i la
música que arribava amb l’aparició dels massmedia
o reproductors de música, i les modes globalitzadores. El cant popular va lligat al poble, al
camp, on la gent desenvolupa una forma d'expressió musical per expressar els
seus sentiments o, simplement, alleugerir les llargues jornades de treball amb
temàtica social, de critica o burla.
L'arbre del cant popular valencià té diverses branques: els cants a
l’aire o cants de treball, el cant d'estil i el cant d'albaes o cant de ronda.
La diferència entre ells radica entre la forma de composició i el context
social. La gran particularitat que engloba els gèneres, sota el nom de cant
valencià, és la interpretació vocal. Per una banda, apareixen els
cants de treball o cants a l'aire, aquests són senzills i lliures quant
a l'estructura i el ritme, però complexos pel que fa a la melodia, que és a cappella. Aquesta és la varietat més
arcaica perquè no ha evolucionat de la mateixa manera que altres gèneres a
conseqüència de la mecanització del camp. Per exemple, els cants de batre solen
tindre dues estrofes de quatre versos cadascun, on la melodia entona amb el
mode de mi i incorpora un gran melisma al final de cada vers. La missió
d'aquests cants, en un país que treballava l'agricultura i la ramaderia de
forma primitiva fins al segle XX, era la de crear una espècie de mantra o ritme
de treball que fes més afable les llargues jornades de treball. Els treballs
com plantar, segar, batre, llaurar, estisorar o espigolar tenien les seues
melodies pròpies, i la gent els canviava la lletra i aplicava la melodia
existent en eixa zona.[9]
Per altra banda,
apareixen els cantats festius com les jotes i els fandangos. A més, la
incorporació dels instruments de corda i vent creen en l’horta de València un
gènere propi, el cant d’estil. El repertori valencià engloba l'u i dos, l'u i
dotze, l'u, l'onze, la riberenca, l'alacantina i altres. Aquestes formes, seran
les més utilitzades després de la mecanització del camp, mentre que els cants a
l'aire, els cants de treball, seran ubicats en un segon pla. Un gènere també
típic de l’horta de València son els cants d'albaes que, a diferència dels
cants anomenats anteriorment, són d'origen urbà. Les albaes són l'evolució de
les antigues rondes nocturnes.[10]
L’arribada del
segle XX, l’evolució s’accelera amb l’exposició internacional de París i
apareixen noves modes de ball. El cuplet, el xarleston, el foxtrot i la música
swing son generes que apareixen entre la societat urbana i regnaran gran part
del segle. Aquestes músiques amb l’aparició del gramòfon en l’any 1876 i
l’aparició del cine sonor en els anys 30 començaran una nova època social, la Belle Époque.[11]
[1]Cardona Ivars, Joan Josep: Història de la
banda de música de Benissa, Barcelona, Riurau Editors, 2015, pàgs. 11-12.
[2]Carrió Company, Francisco i Reig Pérez, Antoni: 150 anys de
música i ball a la Marina Alta, Dénia, Gráficas García Contrí S.L. Dénia,
2019, pàgs. 10-14.
[3] Carrió Company, Francisco: 150 anys de
música i ball a la Marina Alta, Dènia, Gràficas García Contrí, 2019, pàgs.
10-11.
[4] Ibid., pàg.
12.
[5] Ibid., pàg.
12-13.
[6] Cardona Ivars, Joan Josep: Els totals de la
població de Benissa, Benissa, J.J. Cardona. Benissa., 2004, pàgs. 50-54.
[7] Carrió Company, Francisco: 150 anys de
música i ball a la Marina Alta, Dènia, Gràficas García Contrí, 2019, pàgs.
12-15.
[8] Cardona Ivars, Joan Josep: Història de la
banda de música de Benissa, Barcelona, Riurau Societat Lírica i Musical de
Benissa, 2015, pàgs. 20-22; Cabrera,
Pere: «Aromas de Benissa: Anís i Música» en Anuari de les festes de Benissa,
2005, Benissa, pàgs. 131-132.
[9] Frechina, Josep Vicent: La cançó en
valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, Valencia,
Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011, pàgs. 21-59; Reig Bravo, Jordi: La música tradicional valenciana: una
aproximació etnomusicológica, Valencia, Clau tradicional, 2011, pàgs. 20-30.
[10] Frechina, Josep Vicent: La cançó en
valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, Valencia,
Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011, pàgs. 61-80.
[11] Carrió Company, Francisco: 150 anys de
música i ball a la Marina Alta, Dènia, Gràficas García Contrí, 2019, pàgs.
25-32.
Gracies Kiko,m'agradat molt llegir-ho i coneixen un poc mes l'historia de la nostra comarca
ResponderEliminar