Un llarg camí per a una peça tan curta, la història del pasdoble

 

Un llarg camí per a una peça tan curta, la història del pasdoble

per Quico Llopis Ivars

 

Un music té molta música escoltada i interpretada al llarg de la seua vida. Per sort, jo puc dedicar-me a ella professionalment i tinc el privilegi de conviure amb ella de forma activa cada dia. Ara amb l’arribada dels 30, fa 15 anys que vaig entrar a la banda del meu poble. També, fa 20 anys que vaig començar les classes amb el mateix saxo platejat a l’escola del poble, el mateix que fa 6 anys em va veure acabar el grau superior de música. Tota una gran aventura entre escoles, escenaris, auditoris, carrers, pobles, estudis de gravació, músics i molta carretera aquestos anys.

L’esforç dona la seua recompensa i hui escric com a docent musical, investigador professional i membre de la meua estimada banda. Dins d’aquest món tots podem escollir una música preferida, un fet personal molt costós, però el lligam més fort que arriba a despertar-me més emocions és el pasdoble. Perquè? Perquè tots hem crescut escoltant aquestes populars melodies que ens arribem a vincular a moments vitals i nostàlgies. Pot ser, el lector no estiga del tot convençut però realitzem un experiment; coneixes la tonada de Mi Carro de Manolo Escobar, La Morena de mi copla de Carlos Castellanos, Campanera de Genaro Monreal, Paquito El Chocolatero de Gustavo Pascual o Amparito Roca de Jaume Teixidor? Estic segur que has escoltat les tonades mentre llegies els noms. Ara, et pregunte: coneixes o pots cantar la tonada de la Sonata Patètica de Beethoven, el tema de AutumnLeaves de Duke Ellington, Ridi Pagliacci de Ruggero Loencavallo o La mañana del Peer Gynt d’Edvard Greig? Al cap i a la fi, la música del pasdoble ressona en les nostres poblacions i els nostres carrers.  Ho faen les comparses, filaes, kàbiles, cuartelillos o penyes; fins i tot també, en les nostres cases i els nostres cotxes. Cantades o tocades per la nostra gent, les nostres bandes, la xaranga dels amics o les colles de musics un dia de festa. Aquesta és la música del poble des del segle XIX i hui anem a explicar la seua història. Una història llarga que relatarem en el següent text per a deixar constància i crear una explicació lògica d’un gènere poc estudiat però molt interpretat.

 

1: Compositors d’esquerra a dreta: Santiago Lope, Elvira Checa, Pascual Marquina, Rafael Talents , Pedro Orozco, Manuel Penella, Emilio Cerbián, Álvarez Alonso

 

El pasdoble apareix descrit en quasi tots els diccionaris com una tocata, ball o dansa de caràcter marcial. Tot, composat baix el ritme binari del dos per quatre i interpretat per xarangues o bandes militars. Cal remarcar,que en aquesta definició extreta del llibre El pasodoble español del teòric musical madrileny Mariano Sanz de Pedre, ja podem observar l’existència de la paraula xaranga en l’any 1961. Si teníem en compte que les primeres societats musicals apareixen a finals del segle XIX, aproximadament 100 anys abans de la publicació d’aquest llibre,podem donar per fet que la formació de xaranga no és una formació tan moderna com tots pensem després de la polèmica creada per la FSMCV aquest passat estiu.

Per parlar del pasdoble hem de parlar dels seus orígens, un poc incerts entre els teòrics musicals. Dues portes són les que han quedat obertes per poder explicar el sorgiment del nostre gènere nacional de banda. La primera via oberta, apareix entre els segles XVII i XVIII amb l’arribada de danses de caràcter europeu anomenades pasacalle o pasacalle variado, però composta baix el ritme binari del quatre per quatre. Molt paregut al dos per quatre però canviant la seua accentuació rítmica. Noms com J.S. Bach o J.F. Haëndel tenen composicions vinculades al primitiu gènere. A banda, dins del món musical apareixen i creixen les marxes o marxes militars. Aquest últim gènere està descrit com una música arrogant, molt marcial i de temps pausat, derivat de la seua escriptura a sis per vuit.

Una vegada entrats en el segle XIX, la sarsuela apareix com un gènere de molta fama entre les classes populars. L’òpera representada pels modernistes catalans i la recepció wagneriana amb els artistes il·lustrats acaben marginats per una societat culturalment endarrerida que busca un gènere més fàcil de comprendre, que estiga escrit en la seua llengua i composada amb motius de la seua música popular. En ella, apareix entre escena i escena, una música ràpida, denominada pasacalle que adorna les grans obres de sarsuela per desemboirar al públic del fil principal de la trama. Aquestes peces musicals agafaran molta fama, consagrant-se més que les pròpies obres principals i agafant independència d’elles. Les formes seran molt diverses, fruit d’un gènere jove que encara no estava molt definit. Un gènere que podia aparèixer de forma lírica, coreogràfica, regional, taurina, còmica o esportiva.

Mentre creixia, acompanyat de la sarsuela, va tindre moltes variacions fins a arribar al gènere independent que tots coneixem, baix el format de pasdoble de concert en la nostra època. La sarsuela va utilitzar el pasdoble com a música d’entreteniment entre els grans números lírics del género chico. Al mateix temps que el teatre nacional tenia les entremeses per descansar al públic, la sarsuela tenia el pasdoble per relaxar al públic amb les seues melodies alegres i dolces. Com que era una peça senzilla, aquelles melodies van agafar molta fama entre les classes populars que buscaven la seua música nacional. La gent del carrer va estimar la sarsuela, però no tant com al pasdoble, una música tan famosa i escoltada entre la societat que va arribar a passar davant a la sarsuela a finals del segle XIX. Les bandes militars van ajudar molt a la seua independència i desenvolupament fora dels escenaris, conquistant el carrer. El pasdoble acaba arribant a tots els racons de la gran capital i el país, agafant fama sense límits i consolidant-se com un gènere nou. Dos exemples clars d’aquesta gran fama són Las Leandras de F. Alonso o Agua, azucarillos y aguardiente de F. Chueca.

El segle XX serà l’època d’or d’aquesta peça musical, l’auge de les melodies provoca entre la gent una alegria que acaba reflectida en l’augment de producció dels compositors i la seua ubicació en programes pels directors de banda. Una onada de musics comencen a interpretar aquesta música que destacarà per damunt de qualsevol altra música durant tota la primera meitat de segle. El primer pasdoble que agafa fama dins del género chico serà el composat per a la sarsuela Pan y toros a mans de Francisco Asenjo amb ritmes de música popular nacional i que també composaria més tard La Calesera. A més,  serà el primer director que presentarà la peça en format independent en un escenari amb banda. Després, el mestre Federico Chueca composarà per a la sarsuela Cadiz un altre pasdoble que serà escollit com a himne de la banda de música del Reial Cos d’albarders de l’exèrcit espanyol per petició explicita de la Casa Reial. L’alacantí Ruperto Chapí, serà considerat el millor de l’època per la seua destresa dins de tots els generes lírics espanyols amb composicions com El Tambor de Granaderos. Amadeo Vives, després de la mort de Arrieta, Barbieri i Asenjo agafa l’alternativa amb Doña Francisquita. Altres com Cleto Zabala amb Viva el Rumbo o Pablo Sorozobal amb La del manojo de rosas, entre molts altres.

 

2: Portades originals de pasdobles del segle XX

 

Com que el pasdoble estava en el seu millor moment, els compositors comencen a treballar amb estructures formals i gèneres definits. En aquesta música dins de la primera meitat del segle XX trobem tres gèneres definits; el pasdoble regional, taurí i militar. L’estil del pasdoble regional era una peça musical descriptiva amb adaptacions a cants populars de la regió. Aquestes adaptacions no sempre quedaven molt ben definides,ja que es volia adaptar una música de dansa ternària a una música de caràcter rítmic binari. Per això, algunes regions quedaren més afavorides amb aquest estil com l’aragonesa (Viva la jota de Pascual Marquina), canària (IslasCanarias de Tárridas), la valenciana (L’entrà de la Murta de Salvador Giner), l’andalusa (Viva granà de Francisco Alonso) i la gallega (Brisas de Oviedo de García Nuevo). Per altra banda, l’estil taurí buscava el caràcter flamenc dins la música amb floritures, grupets de quintets o sextets amb el contrast excessiu de dinàmiques per mostrar més expressivitat. Aquesta, arribava amb el trio que algunes vegades utilitzava solistes per donar més sentiment i expressivitat si cabia. Els instruments preferits pels compositors han segut per excel·lència el saxo i la trompeta. A més, era acompanyat per clarins i uns timbals més menuts utilitzats en les places de bous. Dins del gran llistat trobem títols tan afamats com Nerva de Manuel Rojas, Pepita Greus de Pascual Pérez o La Giralda de Eduardo López. En últim lloc, els pasdobles militars destaquen per afavorir la rítmica davant la melodia buscant un caràcter marcial en la música. Una forma concreta per destacar la funció militar a través l’expressió musical. Entre altres noms afamats,trobem La Marcha de los Gladiadores de J.P. Sousa.

Aquesta consolidació del pasdoble al llarg de la primera meitat del segle XX va ocasionar l’aparició del gran pasdoble espanyol o el pasdoble de concert. Aquesta va ser la forma musical que va substituir les obertures europees en els concerts a forma d’inici o escalfament per a la pròpia banda. Un format de pasdoble que necessitava una estructura determinada i unes normes establertes per a la seua correcta composició. Aquella estructura estava basada en les següents parts; una introducció amb influències melòdiques o rítmiques del tema principal baix la tonalitat de la dominant; el primer tema o tema A amb caràcter viu dins de la tonalitat principal; el segon tema o trio amb un caràcter senzill contrastant amb la tonalitat subdominant dins de l’escala major o relativa dins de l’escala menor (moltes vegades interpretat per la secció de vent fusta) i una reexposició final. Els primers pasdobles que van marcar el punt de partida d’aquesta transformació van ser La Torre del Oro, Sevilla, Viva mi tierra i La Giralda de Eduardo López Juarranz cap a l’any 1889.

 

3: El llibre especialitzat de Mariano Sanz de Pedré, únic llibre que treballa d’una manera superficial el pasdoble

 

En conclusió, aquest gènere musical va evolucionar gràcies a la seua posició dins de la sarsuela. Algunes vegades arribava a ser tan elevada la fama que era considerat un moment musical rellevant dins de l’obra, igualant-se als duets entre veus o la romança entre tiple i tenor. Aquest va ser el resultat de la idea principal dels nostres musics nacionals per diferenciar la música del segle XIX, de cànons establerts per les diferents corrents europees, d’entre elles l’estil italià dominava la música composada en el nostre país. L’òpera encapçalada per Felipe Pedrell i els modernistes no va poder experimentar la fama que va originar la sarsuela amb Tomàs Bretón com gran compositor del gènere, però ella tampoc va poder aguantar la gran tirada del pasdoble dins del segle XX. Una música senzilla amb molt de caràcter, fàcil de recordar amb tocs populars de cada regió, immortalitzant moments com a banda sonora dins les corregudes de bous o desfilades militars amb l’exèrcit oficial o la festa dels moros i cristians. Una música que porta forjant-se des del segle XVIII fins als nostres dies, evolucionant i independitzant-se d’altres gèneres fins a formar part de la vida quotidiana de tota la societat. I finalment, agafant importància al mateix temps que les bandes experimentaven la seua evolució com a formació musical en el nostre país. Una llarga evolució de quasi 300 anys per a una peça que no arriba als quasi cinc minuts d’interpretació, però rivalitza amb obres musicals que arriben a durar trenta minuts.

Entre molts altres, aquest llistat ens deixa una bona playlist per escoltar pasdobles clàssics: Suspiros de España, Cielo Andaluz, Viva el rumbo, La Giralda, Gallito, Legionarios y Regulares, España cañí, Agüero, Domingo Ortega, La Gracia de Dios, El Gato Montés, Viva el Pasodoble, Pan y toros, La Morena de mi Copla, Francisco Alegre, Amparito Roca, El Beso, Tercio de Quites, Manolete, España Cañí, Lagartijilla, Amparito Roca, Nerva, La Puerta Grande, Marcial Lalanda, Tio Caniyitas, Churumbelerias, Ragon Falez, Peña Taurina Victoriana, El Relicario, Plaza de las Ventas, Pepita Greus, la Virgen de la Macarena, Soldadito español, El Abanico, San Marcial, Los Voluntarios, La Entrada, No te vayas de Navarra, Los Nardos, Las Corsarias, Islas Canarias, En er Mundo, Costa Dorada, Brisas de Málaga, Valencia, Paquito el Chocolatero, Fiesta en Benidorm, La Entrada, L’entrà, L’entrà de la Murta Petrel Pasodoble, Lo cant de lo valencià, Alegría Agostense, Educandos de Benejúzar, Pepe Antón, Idella, Pirata Quiero Ser, Xàbia, Abanderadas, El Plomet.

 

 

Dedicat amb molta estima a la meua banda, especialment al meu iaio Pepe Ivars Mollà i el seu pare Juan Bta. Ivars Cabrera que foren clarinetistes i interpretaren pasdobles en ella fa molts anys. Ara, molts anys desprès, ho fem la meua germana Pepa i jo.