TEMPS D’ORÍGENS, TEMPS DE RECORDS
TEMPS D’ORÍGENS, TEMPS DE
RECORDS
Prego de les festes de Moros i
Cristians de Benissa de l’any 2023
Quico Llopis Ivars
Alcalde, corporació municipal i autoritats dels
pobles veïns. Presidenta, junta de festes, capitanes, ambaixadores, banderers,
membres de les filades i pobles de Benissa. Bona nit a tots i gràcies per la
vostra presència hui, un dia tan especial. Hui és el dia. Hui comença la festa.
Hui tot són somriures i mirades de complicitat. Dia d’abraçades, reencontres i molts
somriures. Tornen la música i els músics. I vos tinc
que confessar que aquesta alegria de festa al poble, a un servidor l'enamora. M'ajuda
moltes vegades a carregar les piles perquè em recorda que l'alegria i l'amor
són els motors de les nostres vides.
A l'escriure les primeres línies vull aprofitar per
a agrair haver pensat i veure en mi un enamorat de la seua terra. Bo, i
també per bon romancer, no anem a enganyar-nos.
Quan em van proposar el treball, vaig estar cavil·lador buscant
la meua vinculació amb la festa i el cap em deia “en fi, tampoc has
de buscar molt, eres músic”. Però, així i tot, buscant en els
records de casa, he tingut festa a cabassades. Des d'aquella filà Dragons que el meu pare tant estimava
a la Taifes Eslaus
que és avui en dia. Passant per les Conqueridores i les Corsaries que tenen enamorades a les meues
ties i germanes. A la filà Llauradors
i la filà Pirates que tantes festes han
viscut els meus tios i familiars
allí. A la filà Zairenyes per ser la filà on la meua estimada banda m’ha vist
créixer com a persona i músic. I finalment, a la resta; filà Templaris, filà Sharquies, filà Berebers, filà Califes, filà Sharkies i filà Beduines perquè allí conserve molt bones
amistats. A més, tot músic que entra al meu poble sap que te
les portes obertes de
casa. Amics, al mateix temps família, família perquè he tocat amb totes
les vostres bandes i això crea un vincle molt especial. Conviure, viatjar i
conversar obri molt la ment i el cor, qualitats tan necessàries en
els temps que corren. Potser siga un dels pregoners més joves d'aquesta festa,
però tinc molt viscut dins d'ella, ací i en molts altres pobles que m'han
acollit com un més per ser músic. Al remat, sí que porte sang festera
en el cos i la trac prou a passejar totes les setmanes amb el saxo. En
fi, esta festa és part de mi i part de la meua forma de
ser.
Hui no vinc a parlar-vos molt de història del poble o música festera.
Això altres pregoners i pregoneres ho van fer molt bé abans de la
meua arribada. Avui, vinc a fer-nos recordar a tots amb l'ajuda de la
música eixos moments que fan
especial la festa. On els músics, a més de ser partícips, som espectadors
de les emocions efímeres de tots vosaltres. Si, hui recordarem perquè com diuen
els savis recordar, és viure els moments dos vegades. I com no pot ser d'altra
manera, tots els moments tenen música que l'acompanya. Anem a fer un joc,
utilitzarem la música com un fil conductor dins dels nostres records
i repassarem la nostra festa. Com diuen els vitalistes, la
vida són moments. I tots els moments tenen una banda sonora que li
donen un plus de càrrega sentimental que queda marcada per a tota la
vida. La música festera és la marca d’identitat dels Moros i
Cristians. I en ella apareixen molts títols que, de segur, tots tenim vinculats
a un moment de les nostres vides. Una peça favorita. I així comença aquesta història...
Un esclat de festa, marxa arranjada pel mestre Vilaplana, que descriu eixe moment; el primer dia de festa. El
primer tro. Si tanquem els ulls, tots sabem i
recordem aquesta sensació del primer dia de festa. Bo, hui tots
sentim aquesta sensació o almenys jo estic notant-la molt
des d’ací dalt. Tot un esclafit, tot un cavall de foc. Com estar enamorat; unes
papallones dins la panxa, uns nervis d’alegria quan t’arrimes a ella. En fi,
en aquest cas, ella hui serà la fila. I eixe primer pasdoble que sona carregadet de
bombo que se’ns aborronen fins als dits del peu. Quina meravella,
vorer totes aquestes cares d’emoció. I pot ser, no ho pensem però
tota emoció té un origen. Tirem un poc més enrere amb els
records i anem a buscar dins de nosaltres l'origen de la festa, el sentiment
per ella. Recordeu les vostres primeres festes o qui vos va enganxar a la festa de per
vida? Eixe primer dia? Eixe primer any? Recorde quan era menut,
tota la família ens ficàvem a les cadires situades al BBVA. A la rampa que
desemboca en la tribuna i la gran curva de l’entrà. Allí, un xiquet experimenta
tota classe de sensacions perquè les filaes pugen amb
molta energia i les bandes apreten més
el cul perquè s'ha de lluir de formació i sonoritat en el lloc més
embelmàtic. Qui paga, mana. Ara que soc músic ho sé, però en
aquell moment em quedava bocabadat per l’impacte. Allò era
una pel·lícula en directe. Les esquadres obertes, el cabo a punt de rebentar d’emoció,
cavalls i carrosses, inclús camells alguna vegada a les mil. Recorde un any que
va apareixer fins a un elefant. De mentida, però elefant era,
penseu que tindria 9 o 10 anys. Passava la banda tirant foc per les campanes
dels instruments, el bombo sonant com si caigueren bombes, el timbaler en mig
d’un èxtasi i rematava, girant-se de cara a tu,
algun músic de vent fent-te la gracieta per crear un bon ambient.
Ara, aquest músic soc jo. Un poc en conseqüència
d’aquesta infància tan meravellosa dins la festa. I un detall que a mi
m’agradava molt i continue veient-ho amb molta tendresa, com abans parlava en
la meua família havia molt de fester que per causes de la vida havia deixat de
ser-ho. Al passar la seua filà, tots els miraven amb un somriure, algun
gest carinyos, algun bes a l’aire,
alguna llagrimeta o, fins i tot, algun atrevit deia “tu l’any que ve ací”.
I això, diu molt de la gent i la seua festa.
Arriba el segon dia de festes, i encara que les cares d’alegria estan un poc...bo, no sé com dir-ho... la nit de
xaranga s’ha fet un poc amb la nostra pell, el dormir ha anat regular i la
festa d’anit ha eixit en l’apartat de successos del paròdic perquè la fogona la
van vorer fins a Nova York. Inclús tot això, l’esperit aguanta intacte i
aguantarà totes les festes perquè comencen els actes. Res que els
amics, dos rialles, un quintet i el forte
de l’Ambaixador Cristià no puga arreglar. I a la marxeta. Apareixen les ambaixades i ofrenes amb
la seua olor inconfundible al cel En
els parlaments apareixen noms de personatges, velles partides, vocabulari del
poble i molt de sentiment per recrear amb respecte tot un capítol de la nostra
història. En aquests actes, escoltem la història i llegenda d’una
època, les meues primeres classes d’història del poble apareixen lligades
a este acte. Aquella vella estampa dels menuts preguntat als majors “ací que fan?”.
Recordeu qui vos va contar la
llegenda de Ben i Issa. Aquell còmic
de l’escriptor Bernat Capo i il·lustra't per Jaume Carañana. I encara que soc músic i els
trons no els duc molt bé, m’encanta vorer la passió que te la gent amb la pólvora. A propòsit
d'això, el meu moment favorit sempre serà quan apareix el fester amb algun
trabuc customisat o
tunejat. Els trabucs que per
la mida pareixen dragons o canyons de muralla. Que la punta és més
una boca de metro que un canyó de trabuc. Que tu li veus la cara amb el
somriure desbocat i penses, d’ahí no té que
eixir res bo i menys de les mans d'eixa criatura. I,
efectivament, aquesta persona apreta el gatillo i se'ns fa negre a la resta del
món de la llenyà que s’espolsa.
I tot això que no vos vinga al cap fer coros de
trons o coreografies. En fi, fa goig onbservar-vos.
El valencianisme en tota la seva esplendor.
En la memòria i les històries del meu pare, conta velles anècdotes de
dianes i retretes pel poble. I he de dir-vos que algunes vegades, al
tocar pels pobles, veig aquests actes i els trobe a
faltar al meu. Segur que molts d’ací encara recordeu
totes aquestes matinades o nits de festa pel poble. La diana amb la
seua música i les seues arrancades solemnes tots vestits de gala al trenc de
l’alba amb un pasdoble assegut a l’estil alcoià. Al contrari que les
retretes, carregades de festa i crits amb pasdobles festers pels vells carrers
del poble. Ahí, dins la música sona
més fort i el cor bombeja ràpid. En fi, els moments on la festa crea eixa convivència entre el poble i els
festers sempre serà una aposta segura i de continuïtat. Ningú s’enamora si
no li ronden la porta de casa. Ja ho diuen els refranys, el rose
fa l'estima.
Bo, continuem recordant, veig que vos ha
agradat el joc. La festa té moltes parts, ja vos dic jo que si no les té, sempre
apareix algú i inventat un acte que he vist moltes coses pels pobles. Així i
tot, arriba el moment més gran de la festa. Moltes paraules fan referència
al moment; el partidor, l’arranca. Tots sabem on estem, no? Al dia de l’entrà. Hi haurà moment més màgic
que eixe en tot el món? Pense que
no. No descarte una pel·lícula de Disney recreant aquest moment. Bo, l’entrà
d’Aladin al castell del califa queda prou reflexada la idea alcoiana. En el món
de la fantasia, tot val i tot està permés. Carrosses, animals,
ballets, bandes, foc, confeti, flors, esquadres... de tot i carregadet que som
valencians. Recordeu la vostra primera entra? Vos deixe un moment per tirar cap arrere.
Jo si que recorde la meua,
vaja, quin dia. No va ser ací, però l’emoció sempre serà la mateixa. Eixe any entrava a la banda i la primera
actuació era als Moros i Cristians de Calp en octubre, però la vida
tenia un camí diferent reservat per a mi. Recorde un dia de setembre amb 14
anys que no tenia molt que fer, quan em va cridar el tio del meu pare, Vicent Sendra. El “uelet
del saxo” com li diuen afectuosament la família musical.
Un il·lustre músic i mercenari del poble de Benissa. Un espardenyistic. La vieja guardia que
dic jo. Un Pokemon legendario. Ell em
va fer una proposta de baixar a tocar a l’entrà d'Ibi amb
un cotxe del Bataclan de Xaló per
reforçar a la Lira de Quatretonda. Bona mescla, eh? Dos músics de
Benissa, dins d’un cotxe de musics de
Xaló per reforçar una banda de músics de Quatretonda per tocar en les
festes del poble d’Ibi. Bo, perquè açò és la vida del music de carrer, tot molt multicultural. I
així, fa 15 anys de vida musical. Mitja vida ara que tinc 29. Bo, quasi que encara tinc 28.
Tornem a eixe dia, arribem allí.
Un poble tot costerut. Que bo, això era l’últim que pensava perquè anava a
tocar la meua primera entrà i llogat. Un
Rolling Stones de la vida. Damunt amb una banda de les més fortes
del carrer. La Lira de Quatretonda. Tot un orgull per a un jove saxofonista que
acabava d’entrar al conservatori i no era conegut en el carrer. Arribe al
partidor, allò era un enorme corrent de músics i festers. Tot ple
de xilaves i tratges. Tot colors i formes. Carrosses i cavalls.
I. xiquillo, agafa xilava i papers. Mare de Déu, quin
descontrol, no donava prou buscant coses. En fi, tot preparat i el xiquet
endongat. Arriba el moment, el fester d’honor fa el parlament dalt d’un marge
enorme i dona pas a l’entrà amb eixa frase tan pletòrica de “Avant l’entra”. I escolte un xicotet
“1, 2, 3, i..boom”. Timbals i música,
allò explota i m’entra per dins del cos com una energia i vitalitat elèctrica,
la primera marxa amb aire de Creu Daurà. Que moment.
Reconeixeu aquesta sensació? A mi continua passant-me a tots els
pobles que vaig a tocar des de fa
15 anys. I no em cansa. No em canse de vorer i sentir l’alegria
que produïx esta festa. Qui anava a dir-me a mi
que després de 14 anys tornaria a eixe poble
amb eixa mateixa filà i la mateixa
banda. Ara molts són amics i
família. Tornava com a professional i reputat mercenari musical. Tornava amb
gent que li tinc molta estima i ens preocupem uns dels altres perquè d’això
tracta la festa, amor i felicitat. Tant músics com festers.
D’estimar-nos. De donar-nos alegria. De recordar aquells que no han pogut
vindre o van marxar allà dalt. De contar velles anècdotes. De buscar algun amor
platònic. I disfrutar que la vida són dos dies, oblidant els
mals rotllos. De fer festa.
Una festa que encara que està basada en velles històries no té res
que vorer amb batalles i sang, encara que alguns per
traure rèdit així intenten veureu. Fa temps vaig escriure un
article basat en una xarrada del mestre Vilaplana sobre la festa dels
Moros i Cristians. Ell, utilitzant el seu bon humor ens parlava sobre el
sorgiment militar de la festa. Al parlar de banda ens ve al cap la música i la
festa, l’alegria dels carrers i la felicitat d’un poble,
però esta formació prové de la idea oposada a l’alegria. Estes formacions
de finals del segle XVIII i principis del segle XIX es crearen a partir dels
homes que tornaven de l’exèrcit sabent tocar un instrument militar. A més, la
banda en la seua essència deriva d’aquestess formacions militars, tant en
formació instrumental com en repertori musical. Alguna excepció podem trobar
arreu de la nostra terra, com el cas de Benissa que va desenvolupar l’activitat
bandística gràcies al Seminari Menor Franciscà, però no era la norma
general. Si observem amb deteniment la nostra música festera, tant les marxes
com els pasdobles més primitius o conservadors, mantenen la forma estructural
de la música militar, basades en el minuet francés. En alguns pobles de
tradició més antiga que el nostre poble, les filaes s’anomenen cuartelillos i
la vestimenta continua adornada amb motius militars.
El temps passa, la gent evoluciona i la música ho fa amb nosaltres perquè busca
la prosperitat dins del context social. Les formacions van modernitzant-se i la
música festera amb ella, trencant etiquetes i estigmes, buscant la llibertat a
través de les mans de compositors com José Mª Ferrero amb Reina de fiestas i Chimo,
Jaume Teixidor amb Amparito Roca,
Dunia Perís, Tercio de Quites i Fiesta en
la Caleta, José Pérez Vilaplana amb Segrelles i Zoraidamir, Francisco Esteve amb Brisas de Mariola, Juanjo i Eduardo Borras i, especialment Amado Blanquer amb Tarde de
Abril, Moment de festa i Marxa del Centenari. Desprès apareixeran a finals del segle XX
i principi de segle XXI un altra fornada
de compositors dedicats a exaltar la festa entre ells tenim a Vicente Perez Esteban amb Alygeaba Spyros i Templaris d’Albaida,
Rafael Mullor Grau amb Danza Colorista i l’Ambaixador Cristià, Saül Gómez
Al Mar, Xabat i Kapytan, Francisco Valor amb Creu Daurada, Aralk i Roperia Ximo
i, especialment, el meu mestre Jose Rafael
Pasqual Vilaplana per la seua implicació en la defensa de
la música festera i la música de banda en l'àmbit
nacional i internacional amb Cavall de Foc, Jèssica i Creu d’Arsuf. En la nostra terra tenim moltíssima
música, tot un llistat d’obres valencianes compostes per al gaudi de
la gent, buscant la germanor i amistat entre els col·lectius que
s’arreplega ballant o construint esquadres.
Com he dit abans, la festa de Moros i Cristians prové d’una representació
cultural i física d’una etapa de la nostra llarga llista de cultures adoptives
que formen part del nostre ADN. Una festa que no representa cap batalla sinó
l’esforç diari de tantes i tants festers que formen
un col·lectiu dedicat explícitament a la il·lusió d’unes
festes, un boato o una filà. Parlar de festa és transmetre la nostra
herència cultural a les futures generacions de pau i concòrdia, respectar els
nostres avantpassats i recordar tots aquells que ja no estan entre nosaltres,
rememorant la història per saber d’on venim i on volem anar. Tot això amb una
banda sonora interpretada per la nostra formació per excel·lència, la
banda de música, que reciclava tot allò que provenia de
l’ambient bèl·lic i ho transformava amb felicitat i alegria.
I hui, ara, està nit. Em done per satisfet, si en algun moment
d'esta història has recordat aquell moment de festa que tant et
va omplir amb la família o els amics, amb la teua parella o els teus
fills. Amb la gent de la teua filà. Un moment especial amb aquella persona que
no tenim a prop hui o ens veu des d’un altre lloc molt alt. I si així
amb este llarg romanç, t'he despertat aquella emoció i per un moment,
un xicotet moment, t'he tret un somriure. Cada moment d’esta festa val la
pena i val la pena lluitar per ella. Perquè la vida es tracta d'això,
de moments de festa. D’un esclat d'amor.
Comentarios
Publicar un comentario