La batuda, una tradició agrícola, oblidada dels nostres majors

 

LA BATUDA

Una tradició agrícola dels nostres majors

Arriba l’estació del bon temps, el dia allarga les seues hores de sol,  i maurant esta l’aliment que protagonitzarà gran part de la tasca dels llauradors de secà a l’estiu.

En el mes de Juny, el blat acaba de solejar-se, degut a que els dies cada vegada són més llargs i la calor comença a ser més intensa. Arriba la segà i poc desprès, la feina de batre, per poder anar emmagatzemant-lo en les pallisses. El blat tenia dos destins, el gra per a benefici humà i la palla per a benefici del bestiar. També, en aquesta temporada estava la recol·lecció d’altres aliments característics de la nostra terra com és la garrofa, l’ametla o el raïm i amb aquest,  la confecció de la pansa. Ens centrem doncs amb la feina de batre perquè era la feina central, la més important, i la realitzaven els matxos/mules, cavalls/egües o bous, segons la zona.

Ens ubiquem en la primera setmana de Juny, quan els llauradors començaven a segar el blat a l’era. Aquesta és una superfície plana i anivellada ubicada davant de la casa o del Riu – Rau, preparada per treballar sobre ella. Podem diferenciar dues maneres de preparar la superfície; la primera més utilitzada al nord de la comunitat i  influenciada per la manera de batre catalana i balear i la segon més típica de la nostra zona alacantina.

La primera, preparava  la superfície de l’era amb eines manuals del camp. Arrancava les males herbes que ocasionaven forats o turons de terra, i posteriorment aplanava amb un trull pesat, de grans dimensions, de pedra, anomenat  roló, enganxat  a l’animal d’uns  tirants a la collera o colleró, ramaletjat per un llaurador i direccionat per un altre amb una corda.

 El segon mètode,  l’utilitzat a la província d’Alacant, començava arrancant les herbes amb eines del camp com les aixades o les pròpies mans.  A continuació, s’utilitzava l’aigua per convertir la terra en fang i utilitzaven els estorats d’espart del carro com  catifes, arrastrades pel terra sobre el fang,  per aplanar turons i colgar els forats amb el fang. Posteriorment és deixava l’era uns dies secar al sol abans de començar a batre, però si plovia tornaven a repetir tot el treball.

Mentre aquest treball és realitzava a la caseta, els homes més forts i veterans segaven sense parar les terres del voltant formant garbes de blat. Aquestes garbes eren transportades en grans carregues al carro per aprofitar el viatge si el terreny ho permetia, i sinó, eren carregades al llom  de l’animal amb una albarda i les samugues. Al mig de l’era eren desfetes i escampades formant un cercle. Aquestes circumferències de blat podien ser de poques o grans dimensions segons les propietats del llaurador, la grandària de l’era i els animals que participaven en la batuda. Les eres podien ser públiques o privades.

La batuda començava amb l’eixida del sol amb l’escampà del blat. Primerament, entrava un carro amb rodes de ferro tirat per un animal. Aquest entrava el primer per les seues grans qualitats i les rodes eren les encarregades de partir la tija del blat en petits fragments que serien més fàcils de triturar amb els trulls.

Quan la palla ja estava prou partida, entraven els animals sense cap tipus de guarnició formant grups de dos , tres, sis o nou ( aquestes dos últimes molt complicades i difícils de vorer ) per tal de que amb les ferradures anaren soltant el gra, aquesta manera d’agrupar animals es denominava encollar. La destresa del llaurador que portava el ramal permetia posar-ne mes o menys i tots a una o formant un aspa. Joan Cardona ‘’Paratella’’  recorda com en la casa del tros dels Abargues a Calp utilitzaven nou animals encollats a l’hora. Després és retiraven tots els animals i entrava un animal o dos en aspa enganxats a un trull o biga que finalment batia la palla triturant-la i separant-la del gra.

La manera en què s’utilitzava el carro i seguidament el trull en les batudes era típica d’Alacant però en la resta d’Espanya la feina que realitzaven els carros i els trulls les feien les trilles, simples o mecàniques.

Les trilles simples eren grans superfícies de fusta d’olivera en forma de trineu que per la part de baix tenien pedres afilades incrustades per tallar la palla. Aquestes trilles eren les més rudimentàries i més antigues, també les més econòmiques. Les trilles mecàniques van arribar en el segle XX amb empreses de maquinaria agrícola de tracció animal com AJURIA – VITORIA .

No és sap perquè aquestes eines, utilitzades en gran part de la meseta espanyola, no és van implantar en terres alacantines. La realitat és que les nostres eines per treballar mai és van modernitzar ni substituir. La batuda va anar variant a conseqüència de la mecanització del camp i la incorporació de les trilladores, accionades primerament per tracció animal i finalment per tractors.

Per últim, la palla era garbejada en grans arers per separar el pallus del gra i la palla era carregada en els carros o al llom dels animal en aljabeges. Aquest treball era realitzat tot el mes de juny i juliol, depenent del temps i l’aire per ventar. El blat necessitava una temperatura determinada per a que estiguera sec i fàcil de batre però, si el temps estava nuvolat amb humitat o poc de sol el blat costava més de batre i de vegades la batuda era cancel·lada fins a l’arribada del bon temps.

 La batuda va formar part de les vides dels nostres avantpassats des de temps immemorials. La tècnica utilitzada era transmesa per via oral fins als nostres dies sense més paper que la memòria. La gran activitat que tenia aquest treball reunia tota la família e inclús s’ajudaven famílies veïnes per tal d’avançar en el dur treball de la batuda . Aquesta era transformada en ambient de festa col·lectiva, els adults i joves baixaven a segar el blat, mentre xiquets i majors treballaven a l’era amb els animals. Moltes dites ens han arribat gràcies a que aquesta pràctica és va realitzar fins els anys 60 en moltes casetes de la comarca:

A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era.

Algun dia eres era, ara ni era ni blat.

Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era.

Era, i no batien en ella.

L'hort, petit; l'era, ben gran.

Per la Candelera al cap de cinc mesos a l'era.

Per la Candelera la gallina pon a l'era.

Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut.

Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull.

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Si terreja la Candelera, omple l'era.

Els temps passen, la gent canvia i aquestes feines no son obligades per a les famílies però no deuen caure en l’oblit. La batuda era un fenomen social amb una música característica, un vocabulari i una tècnica pròpia en les terres valencianes. En el nostre poble entre els anys 80 i el 2000 és van realitzar batudes periòdicament per mostrar al poble aquesta tradició agrícola però des de l’any 2000 fins al 2016 aquesta festa s’havia perdut. L’èxit està sempre assegurat perquè es digne d’admirar com el cant del llaurador que porta els animals, va marcant el temps del trot, les forques venten i els tirassos arremontonen acompanyant la tertúlia social que té un esdeveniment com aquest.