EL CONREU TRADICIONAL DEL BLAT A LA MARINA ALTA

                               EL CONREU TRADICIONAL DEL BLAT A LA MARINA ALTA

 

En el refranyer popular valencià tenim costum d’anomenar aquella dita tan ancestral i tan típica dels nostres majors; no deixes les sendes velles per les novelles. En el cas de les nostres arrels agrícoles, les quals narrarem en aquest text, han persistit el pas del temps i les noves mecanitzacions del camp. Les noves generacions van succeint-se i educant-se baix la doctrina agrícola de la tradició popular oral, no renunciant a les ajudes de la tecnologia però no deixant de costat les pautes dels nostres avantpassats.

Els cultius que han donat vida i regnen en la terra de la nostra comarca han segut sempre els mateixos degut a la falta d’aigua que busca aliments molt resistents que no necessiten regadiu; vinya, olivera, garrofer, ametler i cereal. També, podríem incloure l’hortalissa de secà on podem trobar molta més varietat però sempre buscant aliments que no necessiten regadiu i poden sobreviure a l’estiu amb la saó que acumula la terra de les pluges de l’hivern i la primavera.

L’agricultura de secà és una agricultura molt austera al estar molt limitada per la falta d’aigua; els treballs es resumeixen en preparar la terra per a les pluges xarugant i llaurant, ajudant als arbres a centrar el seu esforç en determinada quantitat de fruits podant les rames sobrants i sembrant en el moment que toca la llavor per aprofitar les pluges. Aquest és el cas dels cultius de l’avena i el blat a la nostra comarca, els treballs estan limitats perquè la llauradora o el llaurador preparen la terra i la llavor creix al seu ritme sense poder influir al llarg del seu creixement.

Com havíem començat a parlar a l’inici del text, les tècniques s’han conservat quasi en la seua totalitat amb el seu format més tradicional quan parlem del cultiu del blat. En alguns casos més professionals, la tecnologia ha canviat els matxos o les haques per tractors i les mans que sembren per gran sembradores automàtiques. Tot i això, en algunes cases conservem les tècniques intactes que s’utilitzaven en el segle XIX i principis del segle XX per conservar una agricultura més ecològica. Una agricultura que respecta la terra i minimitza el seu impacte en ella. L’agricultura tradicional és la més ecològica que pot existir, conserva l’estret vincle amb la natura i observa l’evolució de la terra sense esgotar-la de nutrients i conservant tota la seua biodiversitat intacta, donant temps a la seua regeneració natural. Una terra sense pesticides, abonada amb fem de cavall, treballada per humans amb cavalls i regada per la pluja. Una gran cadena de factors que van creant uns aliments immillorables per al nostre paladar. 

El correu del blat a la nostra casa continua tinguent tota l’essència de les tècniques tradicionals del segle XIX. Aquest, entrat el més de setembre, necessita de la preparació de la terra. Conjuntament amb els cavalls comencem a preparar la terra mitjançant les eines tradicional del camp de secà alacantí, dividits en tres parts. La primera part, correspon a la feina d’obrir la terra mitjançant els timons curts amb la xaruga per renovar la terra. Aquesta eina deixa el camp dividit en xicotets cavallons en forma triangular donant pas a l’aigua cap al més fons possible. A més, les pluges aniran desfent els turons de terra i tornar-la a la forma plana original. Una vegada han caigut les primeres pluges, la segona part correspon a la feina del forcat que llaurarà la terra deixant-la solta i lliure de terrossos formats pel fang de les tronades passades. Si bé el forcat no ha pogut deixar la terra llesta per sembrar-la, l’entauladora de claus o post de claus serà l’última fase per deixar-la llesta. Aquesta feina correspon a desfer els últims terrossos més xicotets i igualar la terra en tots els llocs per deixar un camp equilibrat en superfície.

Una vegada preparada la terra, ens preparem per sembrar-la amb les llavors que guardarem l’any anterior en l’última batuda. En la nostra comarca s’han utilitzat dos tècniques; sembrar a solc i sembrar a braç. La primera necessita de l’ajuda de dos cavalls; mitjançant el xicotet solc que deixa el primer cavall amb la xaruga, el llaurador deixarà caure les llavors i el següent cavall tancarà el solc amb el forcat, deixant un espai entre les fileres o camaes. Aquestes fileres donaran com a resultat un  blat que creixerà de forma ordenada i airejada. Finalment, l’entauladora plana allisarà tot el camp per evitar que els pardals es mengen la llavor, soterrarant totalment el cavalló. La segona tècnica, més rapida i menys ordenada, serà escampar la llavor d’una forma concreta denominada ventall que formarà una gran mata de blat més uniforme i costosa al segar. Aquesta, més compatible amb els tractors que no precisen d’un orde concret en la sembradura i la sega.

Aquestes feines transcorren entre setembre i gener perquè abans de la festivitat de Sant Antoni deuen estar tots els camp sembrats i preparats per rebre l’ansiada pluja. Entre gener i febrer el blat necessita gelor per poder fer bona arrel i créixer amb força. Després, les pluges de març i abril faran créixer la sembradura. Finalment, en el més de maig acabarà d’espigar la llavor que serà segada i trillada els mesos de juny o juliol. Fruit d’aquestes pautes de temps que necessita el conreu del blat, el refranyer valencià ens deixa algunes dites: a novembre qui tinga blat que sembre; per novembre tot el blat al graner o enterrat; per la Mare de Deu del Pilar, el blat ni eixit ni per sembrar; ploure en març, dona faver i lleva blat; si a l’abril sents tronar, ordi i blat no faltarà; en l’abril, el pare no espera al fill; Per Sant Joan, el blat al camp; per Sant Pere, el blat a l'era i moltes altres dites que queden en la memòria popular.

La batuda o trilla era l’última fase d’aquest cultiu que aglomerava familiars i amics per ajudar-se entre ells. Aquesta feina agrícola tenia moltes pautes per anar dividint el gra, la palla i el pallús. Tots aquestos, aliments indispensables per a la vida de les nostres cases. Així finalitzava el conreu tradicional del blat a la Marina alta i així continuem conservant-lo en la Quadra Llopis Ivars “Benavent” de Benissa.

 

 

Quico Llopis Ivars

                                                                      Saxofonista, musicòleg i divulgador cultural