CAMINS DE FERRADURA, HISTÒRIA DELS CARRETERS DE LA PROVÍNCIA D’ALACANT

 

“CAMINS DE FERRADURA”

HISTÒRIA DELS CARRETERS DE LA PROVÍNCIA D’ALACANT AMB NOMS I COGNOMS

En les nostres festes patronals hi ha un dia en què carros i cavalls tenen un protagonisme especial, l’entrà de la murta. L’entrà de la murta és un moment especial per a tots els aficionats del poble que trauen els seus carros i cavalls engalanats per tal de lluir davant de tot el poble en les festes majors. Antigament tenien molt més protagonisme en ofrenes, cercaviles, disfresses, etc. No eren aficionats, eren els carreters professionals del poble els encarregats d’aquesta feina i d’ells tracta aquest article. La feina i vida que portaven els carreters quan les relacions entre pobles es feien gracies a ells.

El present article és una part de la investigació que he anat realitzant en els meus anys com a aficionat i d’una forma més especial en aquest últim any, celebrant el XXX aniversari de la primera “Volta en Carro” a la zona de la Marina Alta. En aquesta celebració, jo he participat creant un gran arxiu fotogràfic  i bibliogràfic sobre els carreters de València i Alacant. Quan recopiles centenars de fotografies, vídeos i documents, et trobes amb moltes històries que mereixen ser contades i llegides per tots, i ara, van a poder conèixer un poc d’aquestes. La historia dels carreters de llevant és molt extensa, i és per això que parlaré sobretot dels últims supervivents d’aquest gran llinatge que dedicaren la seua vida al transport de mercaderies amb els seus inseparables companys (mules, matxos o haques segons la zona) i que en arribar la modernització ens van ensenyar a nosaltres els “joves” a tindre eixe mateix amor pels animals, transformant el treball de centenars d’anys en una afició que ha entrat a formar part de la cultura, la cultura arriera.

                                                                                                                                        

Per començar aquest viatge partim del nostre poble, on hem pogut documentar que a finals del S.XIX convivien unes 7 o 8 famílies de carreters. Ho hem pogut concretar perque hem tingut la sort de parlar amb carreters com Antonio Ortolà o amb descendents directes d’eixos grans carreters com es Juan Bautista Pérez al que honre jo amb la seua historia com a besnét.

Per a contextualitzar-nos millor, tenim constància en llibres tant geogràfics com militars, que en aquesta zona alacantina teníem unes carreteres pèssimes. El camí que anava des de Dènia cap a Alacant era tan roí que en alguns casos era quasi impossible l’activitat arriera per a certes càrregues especials o el pas de grans carros. Per això, no serà fins a principis del S.XX quan comencen les obres per a adequar aquestes carreteres. L’animal que més s’utilitzava en aquesta zona eren les mules, matxos, burres i burros donada la dificultat del terreny, encara que els més preferits pels carreters eren el matxo i el burro per tindre un caràcter tranquil. S’utilitzaven aquests animals, per que tenien la peülla xicoteta i es podien manejar millor per aquest escarpat terreny. La seua duresa feia que es poguera treballar durant més hores amb una alimentació bàsica i seca.  També podíem trobar cavalls de tir, però aquestos estaven en les cases dels llauradors rics i dels nobles i s’utilitzaven per al transport.

El carreters de la Marina Alta que tenien les seues poblacions assentades al costat de la costa, afavorien el trànsit de les mercaderies com la sal o a la seua agricultura dedicada al moscatell i a la pansa. Es per això que es treballava en dues rutes molt conegudes “La ruta de la sal” i “La ruta de la pansa”. A més, en la  Marina Baixa, en les platges d’Altea i Benidorm teníem també el transport de grava i alga ja que el desembocadura dels rius facilitava la recollida d’aquests materials. El carro típic de carreter llevantí, era un carro de varal alt i recte amb vares llargues, sorra marinera o quadrada (segons el seu destí laboral) amb la seua vela llarga tirada per tres animals, dos mules o muls i un burro de punter.

Doncs bé, anem a conèixer a un il·lustre carreter llevantí com és Juan Bautista Pérez Ivars “Gerra” de Benissa al que tinc l’orgull de presentar com el meu besavi. Aquest carreter va pertànyer a les últimes famílies benisseres que van dedicar tota la seua vida al transport professional amb animals.  Tota la seua vida va estar envoltada dins d’aquest món, ja que es va casar amb Amparo Font, el pare de la qual era Jaume Font “el Ferrer” que va tindre molta fama a principis de segle com a ferrer de la localitat i el seu cunyat Pere Font “Carros” que va ser l’últim fabricant de carros tancant el seu taller en 1970.

Batiste “Gerra” sempre equipat amb la seua brusa i faixa negra, es va dedicar a la famosa”Ruta de la sal” que començava en Calp on havien nascut unes salines de gran tamany i acabava en València o en la Ribera valenciana. Aquesta ruta tenia una duració d’entre 4-5 dies depenent de l’oratge.  En altres condicions aquesta ruta s’haguera pogut fer en 3-4 però hi havia un gran impediment. La empinada i quilomètrica costera que separa Calp i Benissa, al que li sumem el deplorable estat en què es trobava aquest camí, impedia pujar un carro ben carregat de sal fins al poble i allargava aquesta ruta un dia mes ja que els carreters pujaven mitja càrrega a Benissa i tornaven a repetir l’operació. Una vegada estava tota la carrega a Benissa, l’ajuntaven tota (140 sacs de 40kg cadascun) i iniciaven el trajecte cap a la capital per a després tornar amb el carro ple de fruita i verdura.

Quan no hi havia treball o l’oratge ho impedia es dedicaven o a treballar les seues terres o les d’altres que els havien contractat o al transport del menjar per al bestiar del poble que romania en els corrals a l’espera de que millorara el temps.

La meua besàvia Amparo contava que el seu marit, Batiste, i ella tenien discussions sobre els matxos perquè ella s’encapritxava amb ells i ell, que era molt aficionat al tracte, sempre que tornava de la capital venia amb un animal diferent, al que ella li replicava:

-“Batiste aquest no es el mateix”

- I ell, rient-se, contestava: “Cal anar canviant, Amparo”.

Continuem parlant de carreters del poble com són la família “Pollastre”. Antonio Ortolà “Toni Pollastre” va nàixer a Benissa en l’any 1930, i també ve d’una família de carreters que es dedicaven al transport ordinari de mercaderies a València. Toni, als 8 anys, també s’inicia amb aquest ofici i es als 15 anys quan el seu pare li compra un carro i un matxo que utilitzarà també per a anar-se’n a treballar a la Ribera valenciana. Quan va tornar i abans de tindre una feina fixa va anar ajudant a varis carreters del poble, començant pels Baidal, que eren amics de la família, i que varen ser els que li van brindar la seua primera oportunitat treballant per a ells en les seues terres i en algun que altre viatge. Després va treballar amb “Batiste Gerra”, el meu besavi, substituint-lo, ja que aquest va ser espentat per un matxo quan treballava en la sènia de casa i es va trencar els dos canells quedant així inutilitzat per un temps. Finalment entra com a carreter als 18 anys en la família dels “Bonifació”, cosins dels “Gerra”. Ací començarà el seu treball com a carreter en solitari. La quadra que li deixava la família per a treballar es componia per 3 muls, dos cavalls de tir i un burro. El seu treball principal era “La Ruta de la Pansa” un trajecte que durava un dia eixint de Benissa a les 5 de la matinada carregat de panses i transportar-lo fins als grans magatzems que estaven en Dènia on tots els carreters de la zona descarregaven, i tornava a última hora del dia amb el carro carregat d’abonament si et donava temps, si no tornaves de buit. Quan s’acabava la temporada feia el transport ordinari pel poble de mercaderies com garrofes, ametles o repartia la farina dels molins.

En Benissa es conserven les històries dels carreters  que encara viuen però algunes es van pedre al morir els seus protagonistes i, gracies ala records d’alguns, hem pogut recuperar  algunes històries que els faran perviure en el temps com son la família “Mau” que tenia el transport de persones anomenat ‘’el cotxe de la carrera’’ arrastrat per 7 animals i amb una capacitat per a quasi 20 persones. Les famílies “Xaquera”, “Sec” i “Torrat” que, junt amb el meu besavi “Batiste Gerra”, componien el grup de carreters que feien la ruta de la sal i finalment la família “Botero” que transportaven els sols que fabricaven. 

Canviem ara de població però no de zona, ens traslladem a la localitat de Gata de Gorgos, on resideix un dels més famosos carreters de la comarca que, quan van desaparèixer aquestes faenes, va ser un dels impulsors de moltes de les activitats relacionades amb aquesta meravellosa afició. Estem parlant de Jose Reduán “Pepe Ganxo”.

                                                                                   

Pepe va nàixer en l’any 1939 i també venia d’una família de carreters, la família Reduan. Als 9 anys va començar a acompanyar al seu pare i als 11 ja anava ell a sol amb el carro.

El treball que realitzava son pare, Vicent Reduan, i que després ell va heretar era en la temporada d’agost-desembre/gener “La ruta de la pansa” on, de la mateixa manera que els nostres carreters anaven als ports de Dènia i Gandia on s’enviava la pansa a països estrangers i al final de la temporada  quan la pansa ja estava molt dolça ‘’ensucrada’’ la traslladaven a la mistelera de Carlet (València). Aquest trajecte, com he dit anteriorment, podia tindre una durada d’entre 3-4 dies sempre i quan l’oratge acompanyara. Les carregues del carro de pansa oscil·laven entre dos mil i tres mil quilos per carro depenent de la qualitat del producte. La pansa bona, que anava a ser exportada a altres països, era carregada en caixes de fusta de  10kg però, quan la pansa de poca qualitat’’pansa ensucrada’’, es carregava en cabassos de 12kg aproximadament. Quan acabava l’època de la pansa, el nostre protagonista es dedicava a fer treballs més tranquils com el transport de farina dels molins de la comarca on carregava un setze sacs de 100kg cadascun, al voltant de dos mil quilos per viatge, o descarregava el blat que arribava a l’estació del poble per a després repartir-lo entre els magatzems  sempre amb un tir de 3-4 animals, 2-3 matxos o mules i un burro de punter.

Amb l’arribada dels vehicles de motor, Pepe va començar a fer els mateixos viatges que feia amb el carro però amb un camió. Ara, ell mai va deixar de tindre animals. Actualment segueix vivint en la casa on es va criar i on ha criat als seues fills amb una nova distracció, els seus nets, però si travesses el pati de la seua casa, allí podràs trobar les seues quadres a ple rendiment, on es troben els seus inseparables companys de viatge.

Ens tornem a moure i en aquest cas ens anem cap a la Marina Baixa, en concret a Altea. Anem a visitar al nostre últim protagonista que per molt que passen els anys la seua fama continua intacta per la seua forma de ser i el seu gran humor, ens referim a Roc Polvoreda més conegut com “El Gallo”. Roc va nàixer en 1940 també dins d’una família de carreters. Als 10 anys ja anava sol amb el carro a treballar amb dos, tres o quatre animals i ja més avant adquiria amb el seu cosí tres carros amb varis animals cadascun que anirien a treballar tots els dies a traure arena o grava del riu. Com tots els homes d’aquesta època, va deixar el seu treball per a anar a fer al “mili” i al tornar va treballar amb dos carros més acabant la seua etapa de carreter professional en 1964, on, com el nostre protagonista anterior, va agafar un camió per a fer el mateix que feia amb els carros, transportar arena i grava de la nova cantera.

La costum arrier d’aquest poble estava marcada per la desembocadura del riu, ja que aquell que tenia carro i animals es dedicava al transport de l’arena, grava i la pedra per a les obres i l’alga per a fer els llits del bestiar. Roc ens conta que la Marina només donava permís per a traure material de la desembocadura i allò eren pocs metres per a tants carreters i per això, molts decidien carregar per la nit en altres llocs per poder guanyar-se algo de jornal sense permís i arriscant-se. Com tots els protagonistes que hem anat coneixent al llarg d’aquest article Roc “El Gallo” també continua tenint animals, ja que aquestos han format part  tota la seua vida.

Aquest escrit l’he fet fer per a la revista nacional ‘’La mula Española’’ però al acabar d’escriure’l  vaig pensar que totes aquestes històries les havia de conèixer també el meu poble i la millor forma de mostrar-lo és a través del llibre de festes. A mes, cal remarcar que enguany es un any molt especial, ja que els carreters de la Marina estem vivint el XXX aniversari de la Iª Volta en Carro a la Marina. Perquè molta gent no és coneixedora de com d’important  ha sigut Benissa per a la nostra afició, el benisser Miquel ‘’Catxapi’’  va ser l’inventor d’aquesta meravellosa iniciativa que va tornar l’esplendor que protagonitzaven els carreters antigament quan entraven en els pobles amb les grans riates d’animals, que ara és practica al llarg de tot el nostre territori valencià, els carros carregats o l’estampa tan bonica que protagonitzaven llaurador i matxo llaurant la terra, que la mecanització del transport, el camp i la nostra societat moderna havia oblidat.

Per  últim, m’agradaria dedicar aquest article a tots els aficionats o simpatitzants d’aquesta meravellosa afició i, en especial, al meu  iaio Pepe Llopis ‘’Benavent’’,  al meu pare José Llopis ‘’Benavent’’ i també als quatre carreters i tractants per excel·lència de la nostra terra que van entrar en la nostra casa gràcies als cavalls: Salvador ‘’Voro’’ Planata i Perico de Catarroja, Pepe Pasqual ‘’Randero’’ de Pego i  Pepe Reduan ‘’Ganxo’’ de Gata.