ELS CANTS DE LA NOSTRA TERRA, un viatge per recordar un pal de la música popular mediterrània
ELS CANTS DE LA
NOSTRA TERRA
Un viatge per recordar un pal de la música popular mediterrània
La música tradicional o la música de transmissió oral
valenciana es compon de moltes branques. Alguns generes nascuts en el nostre
territori i altres adoptats per ell, fruit de les corrents migratòries que
ocasionaven els treballs de temporada, deixant part de la seua cultura
impregnada en la nostra gent. El nostre poble ha perdut gran part de la seua
musica tradicional, també, tinc que remarcar que no fórem un poble “cantaor” o
fester en el passat a diferencia d’altres regions de la nostra terra
valenciana. En la Marina trobem molts cants populars derivats del treball,
denominats cants a l’aire perquè no tenien acompanyament musical. En altres
llocs trobem fandangos, jotes, trobos, mascares i coples. També, molt populars
en gran part dels pobles, derivats de la tradició religiosa tenim gran varietat
de gojos i aurores.
Aquesta vegada en endinsem per parlar de les coples més antigues de la
península, les
seguidilles. Aquestes com a fet popular han originat diversos noms: seguerilles, seriguilles, segarilles a Tàrbena, seguedilles, seguidilles arromangades,
seguidilles planes a Llucena, parrandes a Biar, copeos, etc. Analitzarem un
cant popular, adoptat i arrelat a la nostra terra, que ha desaparegut com gran
part dels nostres cants populars per causa de les modes musicals, tant
valencianes com globalitzades. Molt prop del nostre poble, entre Altea i Tàrbena
trobem una de les seguidilles o coples més famoses de la nostra terra amb la
següent lletra:
Seguidilles murcianes
qui les ha tretes?
La xica de l'alcalde
que té pessetes.
El retor de Bollulla
té una pistola
i acaça les xiques en camisola
Les seguidilles, considerades les peces musicals més
antigues d'Espanya, es poden definir com a composició musical de compàs ternari
que primerament van ser un principi literari i ha evolucionat fins a ser un
gènere musical i fins i tot, una dansa. Considerada com la matriu de les danses
de la regió, lloc d’origen disputat per Andalusia i La Manxa, d'ella
deriva el fandango i el bolero. El nom de Seguidilla se li dona a la composició
a causa del seguit de les seues coples i música. Apareixen en el teatre clàssic
espanyol i en la tonada escènica del s. XVIII, definides per Quevedo com “ la
música que arrinconó a las rancias danzas de reverencias que se acompañaban con
arpa y rabel ”. Gràcies a la sarsuela i la música nacionalista de tecla del
s.XIX, gèneres com les seguidilles i el pasdoble tornaren a la fama popular amb
compositors com Chapí, Albéniz, Garcia Lorca, entre
altres.
Cants populars a Dénia; Quico Llopis, Belen Ivars i Josep
Alemany, pare i fill
Les característiques generals de la Seguidilla, podem
parlar que posseeix un ritme alegre de tres temps, amb mètrica de text simple
(4 versos) o composta (una seguidilla simple més una tornada). Les cobles poden
estar compostes per 4 o 7 versos. La temàtica generalment és l'amor, però també
es poden trobar seguidilles que parlen del viure quotidià, de celebració,
eròtic o sàtires d'objectes o pensaments, entre d’altres temàtiques. Aquestes
temàtiques són les més comunes, ja que és senzill connectar amb la gent,
pel fet que ha experimentat aquestes sensacions o sentiments ja siga
de manera total (coneix aquesta vivència, pensament, celebració) o
parcial (no ha experimentat exactament aquesta situació, però si
una altra que s'assembla i en escoltar les lletres, es pot arribar a sentir
identificat). L'acompanyament d’aquesta música està fet per
a instruments com guitarres, bandúrries i llaüts, encara que també es
poden trobar instruments de percussió i castanyoles. Hi ha un mínim de dos
balladors o balladores per a la seua interpretació, però no hi ha número
màxim pel qual pot estar ballat per moltes persones al mateix temps. Un
factor a comentar de la seua interpretació és l'aparició de les figures
femenines, ja que no sols apareixen en la part de la dansa sinó que en alguns
vídeos s'han pogut observar a instrumentistes femenines. No es pot dir que hi
haja una gran quantitat, però el fet que es comencen a veure més dones en
la interpretació deixa veure que es va avançant en la igualtat d'oportunitats i
que encara queda camí per recórrer en aquest àmbit.
Referent al vestit podem trobar diferents indumentàries tradicionals i això
es deu al fet que aquest vestit tracta de representar el vestit regional manxec
i en cada zona de La Manxa existia una indumentària pròpia. Malgrat
això, els vestits tenen característiques comuns que permeten establir
connexions entre les diferents interpretacions musicals de la seguidilla al
llarg de la regió de la taca. No sols trobem
representacions artístiques d'aquesta música a Castella la Manxa, sinó que en
altres parts d'Espanya com en les illes Canàries, Sevilla o Múrcia es
representen variants d'aquesta música i ball, la qual cosa pot deure's a la
gran similitud que posseeix la nostra cultura al llarg del país. Malgrat les
diferències que podem trobar en la interpretació de la música i la dansa al
llarg d'Espanya, es troben característiques comunes que funcionen com a nexe
d'unió entre tots els habitants i funcionen com a unificadors culturals i
socials.
Pintura de F. Goya titulada “El baile a orillas del
Manzanares”
A més, fora d'Espanya trobem variants de la seguidilla en diferents
zones d’Amèrica i Xile. Aquesta difusió de la Seguidilla pot
ser conseqüència de la immigració d'espanyols al llarg del temps
a aquests països i la mescla de cultures de tots dos costats. Referent als símbols de la Seguidilla podem parlar
de regionalisme, perquè malgrat les diferències interpretatives al
llarg de la regió, tots els habitants se senten identificats amb
les seguidilles, ja que són un gran reflex de la seua cultura com a
grup social. Dins d'aquest terme també podem parlar de la música i els diferents
textos, sent aquests molt característics de la regió i visibilitzen aquelles
coses significatives, com per exemple el vi o els molins d'aquesta comunitat
autònoma. Les lletres fan una gran labor d'empàtica en l'oïdor, ja que, d'una
banda, podem trobar a l'habitant de la localitat que en escoltar les
lletres se sent identificat per ser elements pròxims a ell i a la seua terra;
i, d'altra banda, a l'oïdor, extern d'aquest grup social que gràcies
a les lletres pot conéixer en major grau la cultura de la regió en la qual es
troba. Amb la música ocorre el mateix, ja que s'empren instruments típics de la
música espanyola units a ritmes, mètriques i instruments característics del
folklore, transmès a través de la música des de fa generacions,
d'aquest grup social.
“La música no té fronteres i la llengua que tu parles tampoc”
(Pep Gimeno)
Quico Llopis Ivars
Musicòleg i saxofonista
Comentarios
Publicar un comentario