La música de la festa. Extensió de l’article publicat en el Calendari dels Brillants 2022
Parlar de les terres valencianes és parlar de música i és parlar de festa,
germanor, amistat i amor per la vida. La música ens acompanya en tots els
moments i sentiments, aportant-nos un color diferent en cada situació. Tenim
una melodia per a cada moment, siga trist o alegre, però, és la felicitat, la
germanor, la festa i molts altres adjectius o valors positius els que representen
tant bé la música en la nostra terra. En resum, la música és gaudi i pau. Aquestos
últims anys hem viscut moments d’incertesa, frustració i tristesa que pareixen
no acabar mai entre pandèmies i guerres. Per sort, els valencians i valencianes
hem començat aquesta transició cap a la normalitat i, amb ella, ha tornant la
música als carrers. La música ha sonat de diferents formes segons l’època i el
context social del moment. Per parlar de música valenciana deuríem parlar de
dos formacions principals: la rondalla i la banda de música. Hi han hagut altres
però aquestes dos han segut l’eix vertebrador del desenvolupament artístic musical
del poble valencià.
La rondalla, d’una manera més arcaica, va aparèixer abans que les primeres
formacions bandístiques a la nostra terra. Una música que prové dels ambients
rurals i les feines del camp, els gèneres denominats cants a l’aire o cants
a capella i les guitarraes que
evolucionaren als cants acompanyats. Aquestos grups podien tindre qualsevol
tipus de formació instrumental, es a dir, en cada poble havia un grup de gent
que sabia tocar o podia fer sonar un instrument i d’això es componia la
rondalla, un grup dedicat a rondar o acompanyar les danses. Les guitarraes
o rondes nocturnes eren molt populars a les zones de l’horta de València que més
tard derivarien en grups d’albaes i la formació típica del cant d’estil. Si
observem l’arbre de la música popular valenciana trobarem una varietat de gèneres
que acompanyen danses o peces on la veu desenvolupa tot el seu virtuosisme
d’una manera festiva. Al fi i al cap, aquesta música sempre ha segut de riu-rau,
carrer i balco evocant els bons sentiments, l’amor i la felicitat entre les
persones.
Foto: Rondalla benissera a principi de segle XX
Al parlar de banda ens ve al cap la música i la festa, l’alegria dels
carrers i la felicitat d’un poble, però aquesta formació prové de la idea
oposada a l’alegria. Aquestes formacions de finals del segle XVIII i principis
del segle XIX es crearen a partir dels homes que tornaven de l’exèrcit sabent
tocar un instrument militar. A més, la banda en la seua essència deriva
d’aquestes formacions militars, tant en formació instrumental com en repertori
musical, fins a la segona part del segle XX. Alguna excepció podem trobar arreu
de la nostra terra, com el cas del poble de Benissa que va desenvolupar
l’activitat bandística gràcies al Seminari Menor Franciscà però no era la norma
general. Si observem amb deteniment la nostra música festera, tant les marxes mores
i cristianes com els pasdobles més primitius o conservadors, mantenen la forma
estructural de la música militar, basades en el minuet francès.
En certes zones d’alta producció, agrícola o industrial, i posterior auge
de la seua economia en el segle XIX, eren aquestos musics ex-militars qui
amenitzaven els cafès o sales de varietats que apareixien gràcies a les
millores laborals i a l’aparició del
temps d’oci en la classe treballadora fora de la seua jornada laboral. Alguns
d’aquells epicentres d’orquestres foren ciutats tant representatives com Alcoi
i Dènia però, al llarg dels pobles de la geografia valenciana és respirava la
moda francesa, provinent directament de la ciutat de Paris amb aire de cafè,
cuplet o sales d’oci. El temps passa, la gent evoluciona i la música ho fa amb
nosaltres perquè busca la prosperitat dins del context social. Les formacions van
modernitzant-se i la música festera amb ella, trencant etiquetes i estigmes i
buscant la llibertat a través de les mans de compositors com Jose Mª Ferrero (Reina de fiestas, Chimo, etc), Jaume Teixidor (Amparito
Roca, Fiesta en la Caleta, Gloria al trabajo, etc), Jose Pérez
Vilaplana (Segrelles, Zoraidamir, etc), Francisco Esteve (Brisas de Mariola, Juanjo, Eduardo Borras,
etc) i, especialment Amado Blanquer (Tarde
de Abril, Moment de festa, Marxa del Centenari, etc) en la primera
època de la evolució de la musica festera. Desprès apareixeran a finals del
segle XX i principi de segle XXI un altra fornada de compositors entre ells Vicente
Perez Esteban (Alygeaba Spyros, Templaris d’Albaida, etc), Rafael Mullor
Grau (Danza Colorista, l’Ambaixador Cristià, etc), Saul Gómez (Xabat, Kapytan, etc), Francisco Valor (Creu
Daurada, Aralk, Roperia Ximo, etc) i, especialment, el
mestre Jose Rafael Pasqual Vilaplana per la seua implicació en la defensa de la
musica festera i la musica de banda a nivell nacional i internacional (Cavall de Foc, Jessica, Creu d’Arsuf, etc).
Foto: Comparsa Dragons de Benissa (actuals Taifes Eslaus)
Entre les nostres senyes d’identitat musical apareix una de les festes que
més ens dona nom com a cultura, la festa de Moros i Cristians, que prové d’una
representació cultural i física d’una etapa de la nostra llarga llista de
cultures adoptives que formen part del nostre ADN. Una festa que no representa
cap batalla sinó l’esforç diari de tants i tants festers que formen un
col·lectiu dedicat explícitament a la il·lusió d’unes festes, un boato i
una filà. Parlar de festa és transmetre la nostra herència cultural a les
futures generacions de pau i concòrdia, respectar els nostres avantpassats i
recordar tots aquells que ja no estan entre nosaltres, rememorant la història
per saber d’on venim i on volem anar. Tot això amb una banda sonora
interpretada per la nostra formació per excel·lència, la banda de música, que reciclava
tot allò que provenia de l’ambient bèl·lic i ho transformava amb felicitat i
alegria.
Comentarios
Publicar un comentario